dilluns, 24 d’octubre de 2016

INTENSA DOLÇOR

No tenien un dia en concret per quedar, ho feien a voltes quan podien casar agendes de treball. Quan es veien, dinaven en un restaurant qualsevol, d’un lloc qualsevol sense tenir un motiu concret, només el de veure’s, compartir bons menjars, bon vi i una bona estona de plaer al voltant d’una taula.

Sempre tenien el mateix modus operandi, s’enviaven un missatge i si aquell mateix dia o el proper els hi anava bé, era el moment perfecte per citar-se. Això és el que va succeir aquell dia, els dos tenien una farcida agenda de treball, però quedava poc temps per les vacances i les ganes de no treballar eren massa presents. Feia massa temps des de la seva última trobada i si ho deixaven passat vacances de ben segur que arribarien a la tardor, no podia ser van dir els dos, l’endemà es veurien.

El restaurant sempre el triava l’un o l’altre. En aquella ocasió es van citar en un d’espais amplis. Estava situat enmig de la natura, envoltat de boscos i no feia massa que havia pres la direcció un nou equip. Aquell dinar prometia i molt per les ganes de veure’s i desconnectar per unes hores de tot plegat. El principal problema és que els dinars es feien massa curts perquè l’agulla del rellotge no parava d’avançar i quan se n’adonaven ja havia fosquejat.

Quan arribava el dia desitjat, en Pere i la Marta es preparaven a consciència per aquell dinar. Ell no sabia perquè, però sempre que es llevava quan tenia dinar amb ella es trobava un xic nerviós, no era pas la primera trobada dels dos ni seria la última, però no podia obviar aquella sensació de nerviosisme.

La Marta era més calmada però igualment hi pensava en la trobada. Per aquest motiu sempre triava roba diferent per citar-se. Al matí quan es llevava, fitava el seu ampli vestidor fins que trobava el vestit o conjunt més escaient per aquell dia. Tenia el do d’encertar la vestimenta més òptima. Algun dia es canviava vàries vegades perquè no s’acabava de veure bé, però habitualment optava per la primera decisió que havia pres.

De fet, a en Pere li encantava veure com la Marta es vestia per ell. Aquell dia no seria diferent. Era un dels elements que més admirava d’una dona i els vestits o conjunts era una de les coses que més li atreia d’una dona. Sempre quan la veia, la fitava de dalt a baix per saber si allò que vestia era repetit o no, la resposta sempre era negativa.

Per fi havia arribat el dia acordat. Feia un dia esplèndid. La Marta es va llevar i va observar el seu vestidor per triar la roba. Va començar a mirar un i altre fins que va topar amb un vestit negre amb algun to vermell. Es va estar 5 minuts rumiant si aquell era l’escollit. Va mirar dins dels sabater per triar el calçat que portaria i finalment va optar per unes sabates vermelles. Ja tenia una part complementada, vestit negre amb algun to vermell, cinturó roig i sabates de conjunt. Ara li mancava triar la roba interior. Encara que ell no ho veiés, sempre rumiava quina posar-se. Finalment, es va decidir per un conjunt que tenia per estrenar, era una ocasió especial.

En Pere estava al seu despatx intentant tancar tots els temes que tenia pendents per aquell dia. Ja li havia dit a la seva secretària que a les 13.30 hores marxaria i no tornaria fins l’endemà. Va ser un matí frenètic perquè sempre li sortien imprevistos. De tant en tant, la ment fugia de la feina tot recordant algun passatge de l’última trobada, però ràpidament reconduïa els seus pensaments cap a la seva taula de treball. A les 13.25 va rebre una trucada important. El rellotge passava i quan va veure que era més tard de l’hora que havia dit de marxar, gairebé penja el telèfon. Va prendre l’americana i va sortir com un esperitat. 

La Marta ho tenia molt més bé. La seva feina com a representant de productes farmacèutics li permetia fer i desfer a la seva manera. Durant aquell matí només feia que pensar en el dinar. Més d’un client, li havia dit que aquell dia anava molt bonica. Certament era així, perquè més d’un home s’havia girat al seu pas ferm pels carrers.

Ell no suportava arribar tard a les cites. Va sortir com un esperitat de l’aparcament i va enfilar ràpidament l’autopista. Portava uns 5 minuts de retard i a més no sabia ben be on era el lloc. Per sort, ja tenia programat el GPS del cotxe i anava ben guiat. Sobrepassava el límit de velocitat amb l’argument de recuperar els minuts perduts, per sort no va trobar ni un sol control.

Ella va acabar ben aviat la feina. Abans de l’hora pactada ja havia aparcat el cotxe. Es va limitar a enviar les comandes amb l'IPAD que havia fet durant aquell matí. Encara mancaven 10 minuts per l’hora acordada. Va decidir sortir a fer un tomb per aquell paratge enmig de la natura mentre esperava la seva arribada. 

En Pere va deixar l’autopista i va enfilar un camí de sorra que el portava cap al restaurant. Per sort estava ben indicat i no tenia pèrdua. Encara mancaven tres minuts. Va accelerar en la mesura del possible i per fi va arribar a l’aparcament. Només hi havia el cotxe d’ella i poc més. Va aturar el cotxe i no la veia per enlloc. Va sortir del no res al costat del seu cotxe i es van saludar com feien sovint, amb dos petons. Però ell sempre aprofitava per olorar-la, era el seu primer contacte amb els sentits.

El restaurant era una masia antiga, però molt ben arreglada. Van entrar i una noia els va atendre. Els van situar en un menjador petit on hi havia espai per un parell de taules més, però qui anava allí buscava un xic d’intimitat per no ser escoltat per qui tenia a escassos metres. Al ser dimarts no hi havia massa afluència de visitants. Va arribar algú més, però els van anar situant en d’altres menjadors.

La conversa entre en Pere i la Marta va començar com és habitual. No paraven de xerrar durant tota l’estona sense descuidar en cap moment les mirades de complicitat que es feien un davant de l’altre. Van demanar a la carta i van triar un vi escaient per aquella nova trobada. Van brindar i començaven a ressonar els riures en aquell petit menjador. Reien, bevien i menjaven.

Com solia ser habitual anaven a poc a poc, però les agulles del rellotge no paraven d’avançar. Havia passat una hora i tot just havien acabat el primer plat. L’ampolla de vi ja estava gairebé exhaurida, de ben segur que en cauria una altra. En Pere era qui el triava i s’havia decantat per un Priorat, un Mas de Subirà del 2012. Tenia una graduació alta i un toc dolç, el que el feia altament perillós perquè entrava massa bé amb els seus més de 15 graus.

La Marta li feia un somriure. La conversa no minvava en cap moment. El segon plat ja s’havia acabat i era el moment d’arribar al toc dolç d’aquella vetllada. La cambrera els hi va prendre nota. Per ella mel i mató, per ell un sorbet de llimona. Però la Marta va demanar ració doble de mel.

El vi anava causant els seus efectes. Ella agafava la copa amb delit i començava a passar-hi el dit tot observant en Pere. Ell al seu torn mirava de seguir amb la conversa, però coneixia aquell signe, sabia que l’estava provocant ja fos amb la mirada o amb aquell suau toc sobre la copa. Sense ni adonar-se, va notar com el peu d’ella començava a enfilar el camí per sota la taula. Va recórrer la seva cama en un to marcadament provocatiu, però en aquell moment va arribar la cambrera. Lluny d’aturar el seu moviment per sota la taula, va incidir un xic més i allò va fer que ell perdés el sentit de la conversa.

Quan la Marta va tenir el seu plat de mel i mató davant seu, va obrir la mel i en va començar a menjar una mica. Ho feia sensualment en aquell petit menjador. En Pere l’observava i tot plegat li conferia una situació d’allò més morbosa. Li agradava com ella es posava la mel a la boca i el mirava d’aquella manera provocadora. Li va sortir un xic pels llavis, ell ho va aprofitar per passar-li un dit pel costat, moment que va aprofitar per llepar-lo amb la boca.

La tensió sexual era ben palpable pels dos. La Marta es va frenar i es va aixecar. Va agafar la seva bossa i va dir que anava fins al bany. Mentrestant, en Pere anava rumiant, tenia gravada a la seva ment el moment en el qual ella s’havia empassat el dit. Ni va tocar el seu sorbet de llimona que s’anava desfent. Ella va tornar i va deixar la bossa al costat d’ell. Va seguir amb el seu joc del mel i mató, menjant i provocant-lo. En un moment, li va suggerir que obrís la bossa.

En Pere va deixar de nou el sorbet de banda i va obrir la bossa. Ella li va suggerir que mirés què hi trobava. Ell es va embadalir quan va veure que a dins hi havia una part de la seva roba interior. La va treure i la va tocar amb delicadesa. Ella li va confessar que havia anat al servei només per treure’s allò que li molestava.

La situació s’anava descontrolant per moments. Ell va prendre la iniciativa mentre pels seus ulls seguien arribant provocacions de la mel i el mató. Es va descalçar i va començar a pujar el peu per entre les seves cames. Tenia ganes de notar. Ho va fer amb calma, però un cop arribat al seu entrecuix, la Marta es va obrir un xic més i va deixar que jugués a plaer. Tenia el vestit un xic amunt, en facilitava el notar el contacte entre les cames. 

Al cap d’una estona, va suggerir a en Pere que s’assegués al seu costat, ell va obeir com mai havia fet. Va encetar l’extra de mel que hi havia sobre la taula i se’n va posar una mica a la boca, va ser llavors quan li va preguntar “Saps quin gust tenen els petons de mel?”. En aquell moment, ell es va quedar sense paraules, però no va dubtar ni un sol moment i va tastar els llavis i la boca amb gust de mel. Jugaven dins la boca i el regust dolç d’aquell petó va començar a fer de les seves.

En Pere no se’n va poder estar. Va acompanyar la mà per entre les cames i va començar a passejar-la. Volia notar com estava a l’hora que seguia jugant amb la boca i la mel. Recorria el seu entrecuix i no aturava el seu camí fins arribar al seu sexe. Va deixar que els dits caminessin per sobre seu i va començar a acariciar-lo. Notava com la situació era realment morbosa, en qualsevol moment els hi podien demanar els cafès.

Es va aturar quan va sentir unes petjades que es dirigien cap al menjador. Els dos van fer com si res, després d’un primer silenci van reconduir la conversa un al costat de l’altre. Van demanar un parell de cafès. Les ànsies de tocar de nou la seva pell eren ben palpables en aquell ambient.

Va arribar de nou la cambrera i quan va marxar una nova pregunta va ressonar en l’ambient “Saps quin gust tenen els petons de cafè?”. Acte seguit, en Pere no se’n va poder estar i ho va comprovar a l’instant.  Amb la mirada ja sabien el que volia l’un de l’altre, tastar aquella dolçor de la boca de l’altre. Als dos els hi agradava notar aquells contrastos després de la mel. Les dues boques jugaven apassionadament i la mà de la Marta va baixar per notar en quin estat estava ell. Ho sabia de sobres, però tenia ganes de notar-ne el contacte viu i descontrolat per sobre dels pantalons. 

Els dos van alçar la vista després de degustar-se. Van mirar cap a fora i el dia ja començava a fosquejar. Semblava mentida, però aquell dinar ja arribava al seu punt i final. Aquell dia li tocava pagar a la Marta. Quan ho van fer es van dirigir als cotxes per tornar cap a la seva rutina. Es van acomiadar, però ella no volia marxar així. Quan el va tenir ben aprop li va confessar a cau d’orella que la seguís amb el cotxe.

En Pere ben nerviós va pujar al cotxe. La va seguir uns metres fins que es va desviar per una pista forestal. Quan la Marta va veure un lloc adient va aturar el cotxe i va convidar-lo a pujar-hi. S’havia apujat el vestit i dins del cotxe els dos es van deixar anar com no havien fet dins del restaurant.

Les seves boques encara tenien regust de cafè. Jugaven amb el frenesí del moment. Les mans d’en Pere agafaven amb força el coll. Ella notava com la començava a acariciar. No va tardar ni un parell de segons a descordar-li el cinturó vermell. Va obrir un xic el vestit i es va deixar endur per la passió del moment. Un dels pits va sortir a fora i el va començar a engolir com mai ho havia fet. Feia estona que en tenia ganes. Ella no podia deixar de notar com la boca succionava el pit i a l’hora descordava els pantalons per deixar via lliure a la seva passió desfermada.

Va posar la mà dins i va començar a jugar amb el seu sexe. En Pere dirigia la seva mirada cap al coll. De cop i volta la Marta es va aturar i va buscar quelcom entre la seva bossa. En va treure una terrina de mel, la va obrir i va deixar que ell l’escampés pels pits. Li agradava i molt aquella sensació i en va engolir la totalitat. Cada vegada jugava més intensament amb els seus pits. Gairebé no quedava ni una sola gota de mel.

La Marta va tirar el seient del cotxe cap enrere, es va despendre dels pantalons d’ell i va començar a jugar amb el seu sexe. Les restes de la mel les va escampar per sobre i just en aquell punt hi va començar a jugar. Semblava que no tenia fi. Tenia ganes imperioses d’engolir tota la mel que penjava del seu sexe. En Pere no podia parar de notar com hi jugava. No s’en podia estar de gemegar. Cada vegada més. Els vidres del cotxe estaven totalment entelats. 

D’una revolada, va agafar a la Marta i se la va posar a sobre. Amb el vestit arremangat es va situar per poder sentir tot el plaer dins seu. Es va començar a moure, amb un ritme elevat notant tot el sexe dins seu. En Pere esbufegava de plaer, la Marta gairebé cridava al notar com entrava amb tanta força dins seu. Arquejava l’esquena damunt seu i de nou s’introduïa fins ben al fons. No podia parar de moure’s, de deixar-se portar. 


En Pere agafava amb força les natges d’ella perquè entrés ben endins. Era qüestió de segons que els dos arribessin al desitjat orgasme del dinar. Ja no podien més i es van fusionar enmig del bosc. Van caure un al damunt de l’altre, ben suats amb el cotxe totalment embafat per la intensitat d’aquell dinar, però amb un regust d’intensa dolçor. 

1 comentari: