dijous, 1 de febrer de 2018

Dark side

Em presentaré, em dic Mia i tinc 41 anys. Potser et semblaran irrellevants aquestes dades però quan llegeixis la meva història canviaràs totalment d'opinió. No sé per on començar i per això he optat per presentar-me, no com si fos un grup d'autoajuda sinó per explicar la meva història perquè potser tu també tens un "dark side" com ell diria. Tu en tens? Crec que sí.

Com pots imaginar no em dic Mia, és el meu sobrenom. No sabràs moltes dades perquè segurament són irrellevants. És igual si estic soltera, casada, separada o viuda, qui sap. Tots amaguem una part de nosaltres que és innata, però que se'ns pot despertar en algun moment determinat. Sempre hi ha un què o un qui que ens desferma aquest costat fosc.

Potser estàs pensant ara mateix que estic casada i el que pretenc explicar-te és una infidelitat, però sap greu dir-te que no és el cas. Pretenc anar un xic més enllà i ensenyar-te d'altres coses. Però abans t'hauria de parlar un xic més de mi perquè em puguis entendre a la perfecció.

Malauradament dins la nostra societat convivim amb una sèrie d'estereotips, sobretot masclistes i sexistes. Per exemple si et dic que em fascina el sexe i sóc dona em diràs un qualificatiu totalment masclista, però en canvi si ho diu un home diràs "aquest tiu és un màquina" per posar un cas. Esclava de la societat sempre havia pensat que el sexe és conèixer algú pel qual et sents atreta i materialitzar aquesta atracció sempre respectant uns certs límits. Avui et puc dir, que estava totalment equivocada i he après que cal deixar-se portar.

Tot això ho vaig pensar fins un bon dia. Quan? Molt senzill. Amb els 40 anys complerts vaig entrar en una època buida, la crisi d'edat que diria la societat però considero que no és això, sinó que són etapes. Estava cansada de la vida tradicional i un bon dia el sol va tornar a sortir i em vaig veure involucrada en un joc fosc i desconegut, però que m'aportava molta llum a la meva vida, s'em va obrir un nou espectre.

Sempre havia practicat sexe del que es coneix com a tradicional. No era una gran experta però sabia a la perfecció què m'agradava i què no. Tenia uns límits establerts que mai ningú s'havia atrevit a ultrapassar, bàsicament perquè tinc un cert caràcter i no m'agrada que em facin anar cap aquí o cap allà. Però en la meva etapa d'introspecció i quan semblava que la meva vida sexual entrava en un atzucac tot va canviar quan ell va entrar a la meva vida.

I qui és ell et preguntaràs? Poca cosa et puc avançar, només et puc dir que ens vam conèixer de la manera més inesperada possible i que si ell em diu Mia, jo li dic Ciri. Noms en clau però que m'han fet descobrir el meu costat més fosc. Suposo que estàs desitjant saber com ens vam conèixer i què m'ha portat a explicar la nostra història.

Fa uns anys que vaig trobar la feina de la meva vida, treballo en una biblioteca d'una fundació envoltada de llibres antics. Hi ha dies que no tinc cap visita i em passo tot el dia sola. D'altres no paren de venir investigadors o estudiants a consultar el nostre extens catàleg. Alguns d'ells només venen unes hores i no torno a veure'ls mai més. D'altres s'hi passen dies i dies fins que troben la informació desitjada.

Un bon dia va aparèixer un home un xic més jove que jo, des d'un bon principi vaig notar que tenia quelcom seu que m'atreia. No sé si t'ha passat mai però saps aquell instint que t'indica alguna cosa, però no saps el què? Doncs això. Quan venia es passava tot el matí demanant informació sense parar. Em tenia totalment eclipsada i en més d'una ocasió em deixava sense paraules. Em feia sentir contrariada.

A mesura que anava venint, em sentia més atreta per ell. No aconseguia concentrar-me amb la meva feina i en més d'una ocasió m'havia quedat mirant-lo com recopilava informació, feia fotografies de documents i anotava coses al seu portàtil. Alguna vegada fins i tot, m'havia enxampat com el mirava. Recordo perfectament la seva mirada blava com s'impregnava de mi i em feia ruboritzar.

No sabia què era, però els dies que venia a l'arxiu em posava molt nerviosa i em costava dormir. És igual que estigués cansada, però quan em posava al llit i hi pensava un sol moment feia que em despertés de cop. Tenia un poder sobre meu que mai ningú havia aconseguit. Aquest fet em començava a preocupar, calia trobar-hi una solució.

Vaig pensar que el millor seria parlar-hi per superar el meu nerviosisme. Tot i això, moltes vegades quan intentava iniciar una conversa per banal que fos, em bloquejava. A mi que sempre podia fer-la petar amb qualsevol persona, ara veia com per un estrany motiu no aconseguia articular més de dues paraules. Qui em veu i qui m'ha vist, pensava…

Tot aquest embolic interior el vaig començar a resoldre a finals del mes de gener. Aquell dia m'ha quedat marcat per sempre i va suposar un abans i un després de la meva vida. Era dijous al vespre quan allarguem l'horari fins a les 7 de la tarda. A fora ja era tot fosc. Mancava mitja hora per tancar i va ser llavors que va ocórrer un succés inesperat...


Durant la tarda vaig tenir feina constant fins a les 6, no parava de venir gent. Quan vaig aconseguir tenir una estona de repòs i calma em vaig asseure a la cadira i allí el vaig veure, era l'única persona que havia quedat a la sala. El vaig començar a observar mentre feia endreça de paperassa, estava realment concentrat però quan menys ho esperava em fitava i em deixava gairebé sense respiració.




Així vam estar una estona, semblava una eternitat, però li seguia el joc a la perfecció. Havia aconseguit que em relaxés una mica i tot. Aquell intercanvi de mirades em començava a seduir i cada vegada em sentia més atreta pels seus ulls i la seva presència. Mancaven pocs minuts per haver de tancar i el joc s'hauria acabat. Amb un fil de veu entretallat li vaig comunicar que era hora de tancar, em va respondre movent el cap...

Al cap d'uns instants ja quasi havia recollit tot el seu material. Es va aixecar amb la bossa negra i es va aturar un instant. Pensarós, va treure un tros de paper i amb el seu característic bolígraf Pilot va escriure quelcom mig encorbat sobre la taula. Me'l mirava com procedia. Es va aixecar, es va dirigir cap a mi i em va donar el tros de  paper. Quan vaig notar el tacte de la seva pell em vaig quedar pràcticament sense aire.

Estava totalment ruboritzada. Quan vaig reaccionar havia desaparegut deixant al seu darrera una nota. El seu hermetisme m'atreia d'allò més. Passats uns minuts em vaig recuperar. Tremolosa obria aquell paper i tal i com és ell només hi havia una adreça i una hora indicada, al final amb majúscula hi deia "T'ESPERO". Pel cap m'hi van passar mil i un pensaments, havia aconseguit excitar-me amb una curta nota.

A les 21.00 hores havia de ser a l’adreça indicada. En un primer moment pensava en no anar-hi, però hi havia quelcom que m’hi portava de dret. No m’hi podia negar, hi havia alguna cosa que m’atreia cap a ell i havia de saber què era. Quan arribés al lloc possiblement ho descobriria i després aconseguiria relaxar-me i tornar al meu estat normal. Vaig endreçar ràpidament la sala i vaig tancar en un tres i no res. Vaig sortir cap a casa per dutxar-me amb calma i intentar relaxar-me per un moment.

El cor em bategava ben ràpid, caminava accelerada, més de l’habitual. Si algú trobava pel camí el saludava, però ni m’aturava, necessitava posar-me sota l’aigua i notar com el meu cos s’anava calmant mica en mica. Si em prenen la tensió en aquell moment, de ben segur que m’haurien prohibit el cafè de per vida. Quan vaig arribar a casa, ni podia posar la clau al pany, finalment ho vaig aconseguir. Em vaig despullar ràpidament, vaig engegar l’aigua i sense ni pensar-ho m’hi vaig posar.

Estava tan perduda en els meus pensaments que ni vaig pensar que tardava uns minuts en escalfar-se. El crit que vaig deixar anar al sentir l’aigua freda, em va servir per relaxar-me una mica. Quan vaig entrar en calor vaig intentar agafar l’esponja i fregar-me a poc a poc. L’aigua queia per sobre la meva pell i m’anava acariciant lentament. El coll el fregava amb suavitat, seguia baixant pels pits que sentien el meu estat d’excitació, després cap al ventre i passant en direcció cap a les cames. Després tocava esbandir-ho tot acompanyat de la mà. Tenia el cos realment excitat, però ara el meu cor ja no anava tan accelerat.

Em vaig vestir tal i com em sentia. Vaig buscar entre l’armari fins que vaig topar amb un vestit negre, cenyit i que deixava al descobert l’esquena. No sé perquè però em sentia atreta i aquest era un dels vestits més sensuals que tenia, no mostrava res en concret però dibuixava moltes coses. Em vaig posar les mitges, el vestit, una mica de perfum, la jaqueta i vaig sortir cap a la direcció indicada.

Passava un minut de l’hora. No sabia què fer, el nerviosisme s’apoderava de mi. Tenia temptacions de girar cua i tornar de nou cap a casa. Un impuls em va portar a donar dos tocs suaus a la porta, quan anava a fer el tercer la porta es va obrir lentament. Una llum tènue sortia de l’interior, vaig entrar sense saber cap a on. Un fil de música molt suau sonava i el vaig seguir fins que el vaig trobar a ell.

Seia davant d’una tela, estava pintant. Vaig saludar amb un to de veu baix, no el volia descentrar. Al moment ell va respondre “t’estava esperant. Si us plau, seu al sofà i t’agrairia que deixis l’abric al penjador”. Mai m’ha agradat que em manin, però les seves paraules van entrar dins meu i vaig obeir sense problemes. Em vaig acomodar al sofà esperant noves indicacions.

El primer que vaig fer va ser observar el quadre, estava totalment en blanc. Tenia al seu costat tot de colors preparats per estampar-los sobre la tela, es va girar i em va mirar. Al cap d’uns moments va articular unes paraules “Et vull pintar, ets una dona realment bonica. Vull que et despullis”. En aquell punt, no sabia com actuar, però de nou vaig tornar a obeir, sense ni obrir boca. Em vaig despullar davant seu, estava molt excitada. 

Va començar a traçar les primeres figures sobre el quadre. Semblava una altra persona. Es girava moltes vegades per mirar-me. Quan ho feia, entrava en un nou estat d’excitació. Observava com les seves mans donaven forma al meu cos. Em deixava portar per una estranya raó i el caliu de la música m’ajudava a sentir-me cada vegada més còmoda i relaxada.

Ja havia dibuixat per complert la meva figura, es va aixecar un moment i es va dirigir cap a mi. Va apropar-se i vaig poder notar el seu perfum. Va recórrer amb les seves mans plenes de pintura el meu cos, sense tocar-lo. Notava com si m’acariciés, però no ho feia. Els meus pits cada vegada estaven més durs, era una sensació increïble. La seva sola presència em portava a un estat que mai havia experimentat. Quan va revisar tot el meu cos, em va olorar per un moment i com si no passés res es va tornar a situar davant la seva nova creació per seguir pintant.

A l’estona començava a posar color a tots els traços que havia dibuixat. La meva forma s’anava reproduint sobre el quadre. Observava cada un dels moviments que anava fent i era com si sentís el pinzell passar per sobre meu. Em veia dibuixada amb la mà a l’entrecuix i el cap tirat enrere. La meva cara traspuava plaer, el meu cos desitjava, els meus pits es mostraven ferms, semblava com si l’orgasme arribaria d’un moment a un altre.

Quan ja tenia pràcticament el quadre acabat, es va girar i es va seure davant meu. Es va servir una copa i em va seguir fitant de dalt a baix. Esperava que d’un moment a un altre actués, però no ho feia, fins que va articular unes paraules “vull que et toquis per mi”. Aquelles paraules de nou van quallar dins meu i com si comencés un joc de seducció els meus dits van començar a recórrer tot el meu cos.

Dibuixava a la perfecció els pits, els tocava amb calma i serenitat.  Jugava una estona amb ells i els premia amb força. La meva respiració es començava a accelerar. En aquest punt es va girar i va seguir pintant. Jo no podia deixar de tocar-me de jugar amb el mugró i de sentir-me desitjada. Cada vegada que deixava anar un lleu esbufec, ell es girava i se’m quedava mirant durant una estona.

Seguidament vaig seguir amb aquell joc de seducció. Estava realment excitada i ell ho plasmava a la perfecció dins del quadre. Vaig baixar la mà lentament pel ventre i vaig jugar amb el melic, buscava el meu sexe. Els dits es movien amb pas ferm i decidits cap al punt de màxim plaer. El recorria amb la punta mentre seguia jugant amb l’altre mà amb un dels pits. Cada cop em notava més molla i desitjava sentir com els dits entraven dins meu.

Vaig veure com una de les mans del quadre restava sobre el pit. La respiració era molt més accelerada. Cada vegada tenia més ganes d’arribar a l’orgasme i volia que ell em mirés. Quan un dels dits va entrar dins meu, vaig deixar anar un esbufec allargat. Va parar en sec de pintar i em va mirar. Em mossegava un dels llavis, perquè no podia reprimir la sensació d’excitació que estava experimentant. 

Els dits entraven i sortien com si no hi hagués demà. Ell s’ho mirava des de la distància fins que va articular unes paraules “vull que em satisfacis” i en aquell moment no vaig voler reprimir-me més per buscar l’orgasme desitjat. Em tocava els pits, els dits entraven i sortien sense cap mena de control fins que el vaig satisfer tal i com m’havia demanat.

Estava totalment suada estirada al sofà. Ell em va mirar càlidament “a partir d’avui hem començat un joc. Sé que ets una dona que no t’agrada que et manin i vols fer el que et plagui, però has comprovat que amb mi és totalment diferent. T’agrada que et mani i et plau satisfer-me, Mia”. Mai ho hauria dit, però tenia tota la raó del món, m’excitava obeir-lo.

Es va girar i va seguir pintant. Captava tots els meus moviments, tot allò que li havia transmès durant aquella estona. Em sentia realment fascinada per aquell quadre i per la seva presència. Finalment, vaig caure dormida. L’endemà em vaig despertar tapada per una manta, el sol entrava per una de les seves finestres, però allí no semblava que hi hagués ningú. Al costat vaig trobar sota una llimona, una nota on s’acomiadava de mi. El quadre ja no hi era i ell tampoc.


Em vaig vestir i vaig tornar a casa. Em sentia diferent, com si encetés una nova etapa de la meva vida. Ja no estava inquieta. La nota em deia que ben aviat rebria notícies d’ell. Però els dies van anar passant i ja no va tornar a fer consultes. Fins que una setmana després, un missatger em va portar un paquet, era el quadre. A casa el vaig obrir i el vaig mirar, per uns segons em vaig emocionar al veure com havia captat tots els meus moviments i la delicadesa del meu cos. Al mateix temps, em vaig excitar de nou recordant aquella essència, aquell moment. 

dimarts, 2 de gener de 2018

Entre vinyes

M’agrada de tant en tant, amagar-me entre les vinyes dels meus pares i gaudir d’una ampolla de vi, em transporta a la joventut. De fet, a casa sempre hem viscut entre raïm. Els pares tenien unes vinyes i en fèiem vi per tot l’any. Recordo quan a principis de setembre durant un dia intens fèiem la verema. Recollir tot el raïm, aixafar-lo amb els peus (el més divertit) i després fer el procés habitual de deixar-lo bullir uns dies i posar-lo a les botes. Premsar les restes i deixar que segueixi el seu curs fins a obrir la collita del nou any.

I saps què és el millor? Quan obres una ampolla enmig d’una vinya, després tens una pluja de bons records, bones olors i secrets que tornen de cop i volta a la ment. El sol m’enlluerna, però em dóna un grau d’escalfor que el vi potser no em sabrà donar. Amagat entre els ceps gaudeixo del terrer i les seves vistes. Destapo l’ampolla i flairo el tap. Trec la copa que he portat i m’en serveixo un xic. Oloro aquell fruit, en denoto els primers tocs de cirera, de fruites indeterminades i un xic d’alcohol de la primera part de l’ampolla. El bec i el gaudeixo i és llavors quan em ve un flaix a la ment.


Mentre recordo alguns dels anys que vam fer la verema em venen records de menut. Com aquella vegada quan una abella em va picar en plena recol·lecció. Sort dels remeis casolans i un xic d’oli a la picada em va alleugerar el dolor. Els plors no me’ls va poder fer oblidar ningú. Bec un nou sorbet del "4 kilos" de Terra de Mallorca amb la varietat Callet i segueixo recordant instants.

I de les olors de la verema? Vols un secret? Moltes vegades em llevava de matinada quan el raïm estava fermentant i en la calma de la nit podia escoltar com el nou most bullia amb força. Alguna vegada fins i tot havia aixecat les fustes i allò que la curiositat et porta a olorar el que hi havia dins del cub, una olor forta d’alcohol però que no sé perquè era agradable tot i la seva potència.

El principal aroma i el que gaudeixo més és quan obro una ampolla. Poses el primer raig a la copa i el tastes a poc a poc, amb calma, sense presses, gaudint, sentint (així és com hauríem de gaudir de la vida). Saps que és bo o no amb la primera impressió (com amb la gent), tot i que a vegades si és un vi envellit en fusta, els matisos els aniràs arreplegant mica en mica.

Mentre segueixo arraulit a la vinya, tanco els ulls i recordo un dels episodis més plaents que he viscut entre mig d’aquestes terres. Era jove, no recordo ben bé quina edat tenia, però sé del cert com era ella. El temps de verema sol ser cap a les darreries de l’estiu a cavall entre l’agost i el setembre sense una data per determinar. La producció d’aquell any, era de les més voluminoses que recordo en quan a quantitat i qualitat. Vam haver de contractar més gent de l’habitual per poder recol·lectar tot el que volíem, ja que en qüestió de dies s’esperava un canvi de temps amb possibles pedregades.

Vam haver d’anar fins al sud de França per aconseguir més gent perquè ens ajudés. Era gent jove, però que li agradava la feina. Venien perquè necessitaven els diners pel proper curs universitari i la feina era dura però prou ben pagada. Entre el grup que vam aconseguir hi havia una noia amb uns trets físics d’aquells que et marquen. No destacava per tenir un cos 10, però el seu somriure era…no sé perquè però vam començar a tenir una bona relació.

Com que era dels pocs que tenia un cert domini sobre l’anglès i el francès i era jove com ells, sovint hi tenia llargues converses amb tot el grup. La verema ja gairebé s’havia acabat, les forces estaven flaquejant, ja que vam haver de fer la feina de dos dies, en només un, l’endemà arribava un nou front amb pluja i possible pedra, no podíem perdre ni un gram d’aquella collita.

Quan va fosquejar, després de sopar, vaig decidir sortir a fer una volta. L’ambient era càlid, feixuc i carregós com si anunciés la fi de l'estiu, però en algun racó de les finques encara s’hi podia trobar un xic de fresca. Volia sentir la remor del capvespre, quan tot resta en calma i de tant en tant les fulles es mouen per un petit cop de vent. Mirava al cel tot gaudint de les estrelles, les constel·lacions es dibuixaven a la perfecció en aquell cel net, però es presagiava un canvi de temps immediat (la calma abans de la tempesta).

M’acompanyava en aquell passeig nocturn una ampolla de vi negre (no recordo quin). M’havia proposat fer el que faig ara, seure entre mig dels ceps i gaudir d’un bon vi. Potser en faria un parell de copes, però fer-ho d’aquella manera i amb el cansament que portava el meu cos seria molt més plaent. Finalment, vaig arribar a la vinya, on hi teníem una figuera de coll de dama que estava preparant els seus fruits. Vaig acomodar-me al costat de l’arbre i allí vaig instal·lar el meu camp base. El vi, la copa i una petita manta perquè el terra no fos tan incòmode.

Vaig obrir l’ampolla i vaig tastar aquelles primeres gotes. Realitzava tot el ritual com si fos ara mateix. Tancava els ulls i olorava tots els elements, la terra, les fulles, la natura i ho culminava amb un nou sorbet de la copa de vi. Ja portava dues copes i el cos restava totalment relaxat. Tot en calma acompanyat pel so d’alguna au nocturna. 

Semblava que el vi començava a fer el seu efecte perquè de cop i volta vaig sentir com les fulles es movien més de l’habitual, seria el canvi de temps anunciat? Una llanterna em va il·luminar per complet, vaig quedar pràcticament encegat i em vaig aixecar de cop i volta vessant una part del vi per sobre la manta. En un perfecte francès vaig sentir com em demanaven perdó. Aquella veu m’era totalment familiar i allí la tenia totalment resplendent amb el seu somriure, l’Anne.

Quan vaig recuperar la visió, la llanterna ja era apagada i vaig veure aquells ulls grossos que la caracteritzaven. La vaig convidar a seure una estona i a gaudir d’aquella nit de verema. No tenia cap copa més i li vaig oferir una mica de vi. Va cedir al beure de la mateixa copa. El reflex de la lluna quan bevia em traslladava en un moment màgic, era una de les meves imatges bucòliques preferides.

Perquè el pintar no era el meu fort, però era per començar a traçar una estampa perfecta sobre la nit. La figuera al darrera del seu cos, la copa de vi agafada a la mà i amb un subtil gest retirava el cabell mentre entre les branques s’hi veia el reflex d’aquella nit, de la lluna que ens procurava un punt de llum entre tanta foscor.

Vam seguir amb la nostra conversa. No recordo ben bé de què parlàvem, però suposo de la seva vida a França. Dels seus estudis, quina era la universitat escollida, dels seus projectes de futur, de les seves ambicions. Per la meva part, feia el mateix, ens portàvem pocs anys, potser era un parell d’anys més jove que ella, però aquest no era cap impediment per explicar-nos les nostres vides i els nostres projectes.

Vaig mirar l’ampolla d’aquell vi negre i gairebé ja estava a la seva fi. Una primera ventada va fer moure les fulles dels ceps i va doblegar un xic la manta. Vaig atansar-me per posar-la bé una altra vegada, era un gest innocent ja que era bastant fanàtic de tenir les coses controlades i al seu lloc, però s’estava apunt de descontrolar tota la situació a causa de les copes de vi.

Amb les últimes gotes que quedaven d’aquella ampolla, li vaig començar a parlar de les olors. La vaig convidar a tancar els ulls i que em digués quines olors li arribaven. Vam començar pels últims traços de vi, però després vam seguir amb els que es despertaven enmig de les vinyes. Sembla mentida com poden diferir les olors d’una persona a una altra.

Ara era ella qui em demanava que fes el mateix, tanqués els ulls i li digués què flairava. Primer em va passar la copa de vi pel nas, després va deixar que els meus sentits destaquessin alguns punts de la natura, però per últim es va acostar a mi i em va deixar que l’olorés. Portava un perfum com de cirera, i allò em va recordar al vi. El seu cabell desprenia un aroma portentós i per últim i sense esperar-m’ho vaig notar l’olor dels seus llavis que flairaven a fruites del bosc com si degustés la copa.



La temptació amb els ulls tancats va ser massa forta per no deixar-me portar. Vaig dibuixar amb la punta dels dits aquells llavis i vaig seguir perfilant el seu somriure. A la de tres, vaig notar com era ella qui dibuixava la meva cara i notava el caliu dels seus llavis. Va ser un matís que mai hauria imaginat, va ser una estona de cel, un moment que sempre he recordat i que evoco bevent.

El següent joc va consistir en compartir el gust del vi. La última glopada de la copa se la va beure, però en va deixar unes gotes per acabar de gaudir-la dins la meva boca. Sentia un gust diferent, un petó de vi que mai fins llavors havia comprovat. Era una autèntica delícia i una nova manera de tastar-lo.

Després em venia de gust flairar el seu coll. Es notava l’olor que desprenia el xampú que havia utilitzat per dutxar-se, em recordava un camp de flors, però on hi trobava matisos de roses. Aquella situació li agradava, vaig retirar un xic la seva roba per poder flairar les espatlles, però no m’en podia estar i de cop i volta vaig baixar un xic per poder fer el mateix amb el contorn dels seus pits. L’olor de roba neta, les flors, les roses i el delit de gaudir d’aquell cos conjugat amb la ingesta de vi em van portar a retirar totalment la roba per olorar la punta del pit com si estès degustant una copa.

Quan veia el pit amb el reflex de la llum de la lluna, pensava en el color del vi i el to rosat que tenia. L’observava i l’olorava però aquell gest no era suficient, calia fer-hi quelcom. Vaig començar a llepar-lo amb suavitat, veient com cada vegada era més similar al to negre del vi. Em delia per jugar-hi una estona més i a cada moviment sentia com la seva respiració anava en augment.

Ja la tenia totalment tombada sobre la manta. Jugava amb el seu cos, amb els seus pits i amb les seves reaccions. Parava un moment per intercanviar-hi una mirada, però quan menys s’ho esperava seguia dibuixant la forma del pit per notar com s’enduria cada vegada més. Notava encara el gust del vi i xuclava amb delit aquella part del seu cos sentint com la respiració accelerada es convertia en un lleu gemec enmig de la nit.

Les seves mans no paraven quietes i notava com baixaven pel meu cos. Va aconseguir arraulir una part del meu cos amb les seves mans, notava com jugava per sobre la roba amb l’únic desig de provocar-me. Quan vaig queixalar de nou els seus pits, la seva mà es va amagar per entre els meus pantalons i va aconseguir jugar amb mi. Sentia com es movia frenèticament per acabar prement amb força.

Em va estirar totalment sobre la manta i es va posar al meu damunt. Com si fes màgia, va aconseguir deixar-me sense els pantalons i és llavors quan es movia pel meu damunt, fent que em provoqués de manera exagerada com si volgués desfermar el tap de l'ampolla. Al meu torn, vaig aprofitar l’ocasió per agafar un dels pits amb força i el vaig xuclar fins a l’extenuació. La càrrega de vi es notava i ens deixàvem endur pel moment, jugant per sobre la roba sense que els nostres sexes es trobessin pel camí, un petit teixit ho estava impedint.

Però ella podia més que jo, estava massa desinhibit per permetre molta més estona aquell joc luxuriós que podia amb tot el meu desig. La meva mà es va introduir a la seva roba i vaig aconseguir fruir del seu sexe totalment amarat per la humitat. Notava com estava portentós i com jugava amb frivolitat amb el seu sexe. Respiració accelerada i gemecs es confonien a la perfecció. Els moviments eren cada vegada més abraonats buscant el plaer mutu.

Em va queixalar el coll i com un acte reflex vaig despendrem de la seva poca roba per poder notar-la a la perfecció. Els dos cossos s’unien enmig de la nit a l’ombra de la figuera. Cada vegada anava més endins seu, era ella qui regnava aquells moviments de plaer, era ella qui imposava aquell ritme que ens portaria a l’extenuació total. Però encara tenia una sorpresa inesperada just quan l’aire es feia més carregós presagi d’una nova tempesta.

Es va girar sobre la manta i em va deixar amb la mel al llavis, estava a un punt de poder arribar al màxim plaer, però volia que hi arribés per una altra via. Es va posar amb una situació perfecte perquè entrés pel darrera. Sense ni pensar-ho, hi vaig accedir. Vaig notar com estava realment excitada i vaig agafar-me amb força a la seva cintura per poder entrar amb decisió donant de mi tot el plaer que tenia a les meves mans. 

Cada vegada gaudia més, ella fins i tot deixava anar un crit de plaer constant. Els gemecs ja no hi eren, però havia d’evitar que fóssim descoberts ja que era de nit i els crits cada vegada eren més forts. Li vaig tapar un xic la boca, ella em va mossegar al sentir les meves embranzides, em vaig agafar amb força al seu cos per aconseguir que arribéssim a un orgasme plaent a l’ombra de la vinya de la figuera.

Vam quedar exhaustos sobre la manta, els cossos amarats de suor i immòbils un al costat de l’altre. La calor que sentien els nostres cossos es va estroncar just en el moment que vam articular les primeres paraules que van ser seguides amb un cel totalment tapat i unes primeres gotes de pluja que ens van fer reaccionar de manera sobtada. Vam recollir ràpidament tot plegat, però la copa de vi es va quedar entre les vinyes.


Quan recordo aquest moment, faig el mateix perquè el sol del dia ja s’ha amagat. Hi deixaré la copa de vi pel record, entre mig d’aquelles vinyes que un bon dia van gaudir d’una nit de sabors, olors i plaer al peu de la figuera de coll de dama. A voltes, quan enceto una nova ampolla, em recordo d'aquella situació com si fos ara mateix.

diumenge, 3 de desembre de 2017

20 de setembre

Durant tot el dia em vaig passar enganxat a les informacions que anaven sorgint. Des de primera hora del matí tenia el cor encongit per la detenció de diferents funcionaris i alts càrrecs de la Generalitat, alguns fins i tot com si fossin autèntics criminals. Em va compungir el cas d’una funcionària que va ser detinguda davant de les seves filles quan les anava a portar a l’escola, però allò només era un avís del que passaria durant els propers dies.

La situació de frustració es va anar eixamplant durant el dia quan veia les imatges i les informacions que provenien de la seu de la Conselleria d’Economia on havien entrat per fer-hi un escorcoll a fons. Això passava un 20 de setembre del 2017 i el meu cap rumiava si allò podia ser possible en una societat com en la què vivim, en una democràcia del segle XXI.

La gent es va començar a concentrar de manera pacífica i dins del meu cap hi rondava el pensament que quan acabés aquella jornada havia d’anar-hi. Mentre això anava passant, arribaven al Port de Barcelona un parell de vaixells que serien els protagonistes durant els propers dies.

A mesura que anava passant el dia anava coneixent nous detalls de l’operació Anubis i de la detenció de treballadors i alts càrrecs. Algun testimoni era d’allò ben indignant al saber com s’havia procedit, bàsicament perquè semblava que es feia de cara a la galeria i no obeint els principis bàsics. Hauríem d’anar molt temps enrere per veure detencions per altres casos molt més greus on no s’havia seguit el mateix modus operandi.

A l’hora de dinar, la majoria de companys de feina comentàvem el que estava passant. Les concentracions cada vegada eren més nombroses. Restàvem atents a tot el que anava succeint amb l’únic anhel d’arribar a l’hora de plegar i prendre alguna decisió al respecte, jo la tenia clara, aniria a la concentració.

Quedaven pocs minuts per plegar i de nou em vaig voler informar del que passava. Les xarxes socials anaven plenes i la concentració davant la Conselleria i la seu de la CUP cada cop era més nombrosa. Si hagués volgut hauria estat una hora llegint informacions sense parar, però calia passar a l'acció, necessitava aire. Vaig recollir la taula d'una revolada i quan mancava un minut per les cinc vaig sortir per la porta.

Un cop a fora i amb l'aire acariciant-me el front, vaig aturar-me un moment per pensar. La curiositat em va conduir cap a la seu d'Economia i un cop allà com si no pogués evitar-ho, la munió i els ànims de la gent em van empènyer cap a un punt indeterminat. Milers i milers de persones m'envoltaven i el temps passava com si res.

Semblava que ningú fos capaç de moure’ns d’aquell punt. Dies després es deia que més de 40.000 persones s’hi havien concentrat, no sé quanta gent hi havia, el que si vaig fer és fixar-me en una noia que hi havia a escassos metres meus però que per arribar-hi necessitava que algú m’alcés per sobre les persones que m’envoltaven i em fixessin al seu costat...missió impossible.

El que va començar com un acte espontani, s’anava desatansant com un acte festiu. Fins i tot hi va haver parlaments per evitar que la gent s’alterés més del compte o es va muntar un escenari improvisat on alguns grups van venir a tocar alguna cançó. Tot era molt més plaent amb els ànims de la gent, però no podia evitar de tant en tant girar la mirada per veure si ella encara era allí o ja havia decidit marxar. Va notar com la mirava i vam començar un estrany joc entre tanta gent.

Ja era negra nit, però la xafogor era protagonista pel caliu de la gent. L’estiu s’estava esllanguint, però la calor era persistent. La veu em començava a jugar males passades després de tantes hores, però el cos aguantava tret d’alguna gota de suor que s’escapava. De nou es cridava a la calma perquè ningú s’alterés més del compte i quan escoltava la paraula calma, em girava i tornava a mirar-la com si fos un desafiament. Li agradava aquell repte perquè em tornava la mirada. Era ben igual que hi hagués una multitud entre nosaltres, però era com si la resta no existissin.

Al tornar la mirada cap als líders que demanaven calma i paciència a la gent, vaig tancar els ulls per un moment i em vaig endinsar en els meus pensaments. Durant uns segons no escoltava res ni ningú i em veia com en una pel·lícula on enmig d’un concert els dos protagonistes eren els únics que brillaven amb llum pròpia. Però la il·lusió durava ben poc quan algú sense voler-ho et tocava i et feia tornar a la realitat del moment.

No sabia quina hora era. Feia estona que no menjava res i començava a tenir gana. Els líders catalans van demanar a la gent que comencés a anar cap a casa. Feia moltes hores que la gent restava de peu. Vaig decidir que seria el moment de marxar cap a casa, però abans una última mirada. Quan em vaig girar ja no hi era. Havia fet tard i s’havia esmunyit entre la multitud. Ara sí que havia acabat el joc i de ben segur que amb la cara de decepció deuria pagar. Dins meu vaig pensar que era el moment de desfilar cap a casa.

Em vaig intentar escapolir entre alguns dels que no es van moure. Hi havia algun punt en el qual era realment complicat per la gran quantitat de gent que encara persistia. Mica en mica vaig aconseguir el meu objectiu de deixar enrere tota aquella gentada. Mentre caminava, no podia deixar de pensar en el que havia viscut durant aquella jornada. Alguna vegada el pensament es desviava cap a la noia que havia vist entre la gent, però al cap d’uns moments un semàfor en vermell em retornava a la realitat.

En un punt indeterminat de la ciutat em va semblar veure que un grup de persones amb estètica poc apropiada intentava anar cap a la seu d’Economia. Al seu pas deixaven el rastre de les seves petjades dirigint-se cap a la gent de manera despectiva. El respecte se l’havien deixat a casa. Van travessar el carrer sense ni mirar i un cotxe va haver de clavar els frens, fins i tot es van encarar amb aquell home que els hi havia salvat la vida.

La tensió anava en augment, una persona que passava per allí no se li va ocórrer res més que cridar als infractors "els carrers seran sempre nostres". M’ho mirava des de lluny i llavors vaig veure com un parell del grup es giraven i es dirigien cap a la persona. La primera reacció que vaig tenir va ser agafar-la per la mà i començar a córrer per enmig de Barcelona. No sabia per on era, però els dos vam intentar escapar-nos. Semblava com aquella cançó que deia “Corren, corren pels carrers corren…”.

Durant els primers metres els teníem allà mateix, ens estaven apunt d’atrapar. Per sort, vaig poder tirar quelcom enmig del camí i un d’ells va caure. L’altre va seguir darrera nostre i prosseguia amb la seva particular persecució. Corríem com uns esperitats fins que vam arribar a una zona que em coneixia a la perfecció. Li vaig agafar la mà amb força i finalment vam aconseguir el nostre objectiu d’evitar conseqüències majors.



Ens vam asseure enmig d’un carrer fosc, intentant no ser descoberts. Tot restava en silenci intentant apaivagar la respiració accelerada. Només s’escoltava el soroll d’algun grill que trencava el silenci de la negra nit. La calma era la protagonista i les petjades del nostre assetjador s’anaven esvaint com la llarga nit. Les gotes de suor em regalimaven pel front fins que vaig aconseguir recompondrem i agafar forces, però al aixecar la vista i observar amb qui havia fugit pels carrers de Barcelona em vaig quedar atònit.

No podia ser, semblava impossible, la meva cara ho deia tot, però era totalment real i va semblar una jugada del destí. Al meu costat hi tenia aquella noia que havia estat mirant durant tota la tarda. Ràpidament el meu pensament es va tornar a centrar i vaig aixecar la mirada. A ella li va passar el mateix, va posar una cara de sorpresa i fins i tot va envermellir per uns segons.

Vaig aixecar la mirada per observar de ben aprop els seus ulls. Tenia una dolça mirada que es va clavar a la meva com la seva mà s’havia arrapat a la meva durant la persecució dels últims minuts. No vaig poder evitar dirigir un dit cap a la seva galta per deixar anar un “més tranquil·la?”. Va assentar amb el cap, mentrestant amb el dit seguia acariciant suaument la seva cara perquè acabés de recuperar la respiració habitual.

Mentre restàvem asseguts al terra d’aquell carrer, vaig tornar a dirigir-li una mirada però aquella anava amb segona intenció perquè després d’acariciar-li el cabell vaig buscar els seus llavis. Desitjava aquell moment des de feia molta estona i ens vam fondre entre la negra nit. La respiració tornava a anar en augment quan va notar que la meva mà començava a investigar el que hi havia amagat a cada nou moviment, semblava com si la tensió de la jornada s’esmunyís en aquell instant.

Mentre ens besàvem, la mà es va dirigir al coll i l’acariciava suaument. Després vaig començar a acariciar l’orella i a tocar les espatlles. A cada nou pas, una nova reacció. A cada carícia una nova porta oberta per seguir endavant. Ella s’hi tornava passant la mà pels meus cabells. Semblava que ens anàvem desatansant, deixàvem pas a les nostres més intenses passions. Es notava en la freqüència de les nostres carícies i en la intensitat dels moviments.

La vaig posar de peu contra la paret. Els esdeveniments anaven alterant-se al pas de cada nou moviment. Les mans calentes es van esmunyir per sota la fina camiseta que vestia. Les mans es van moure amb destresa tot buscant els seus pits en el moment que notava que la meva boca es quedava clavada en el seu coll i la seva orella. No podia deixar de respirar cada cop més ràpid, semblava com si tornés a córrer pels carrers de Barcelona, però el causant era un altre motiu.

La mà es va afanyar a atrapar un dels pits. El vaig prémer amb força per observar la seva reacció, però amb la cara de plaer que feia era més que evident que desitjava una marxa més. Vaig queixalar amb suavitat l’espatlla en el moment que vaig aconseguir deixar a l’aire un dels pits. La boca tenia desig de posar-la contra la paret i xuclar-lo suaument.

Al aconseguir aquest nou objectiu i al notar els lleus gemecs que desprenia quan notava la boca que xuclava els pits, em vaig deixar portar per l’impuls i un botó dels seus pantalons es va descordar, després un segon i fins que vaig tenir via lliure per jugar amb insistència. A la boca hi tenia el mugró i la mà lliure es va demanar pas per sota els seus pantalons notant com el seu sexe estava assedegat i necessitat per notar les meves carícies.

Ella s’hi va tornar i va dirigir la seva mà directament sobre els meus pantalons d’estiu. La fina tela deixava que notés amb intensitat les seves carícies i les ganes de notar molt més tot aquell joc de plaer. Quan el meu dit va lliscar sense problemes, ella s’hi va tornar i va aconseguir passar la mà dins dels pantalons i jugar sense cap mena de problemes amb mi.
Cada moment era més intens. Estàvem al mig del carrer, era estiu, era Barcelona i en qualsevol instant podia aparèixer per allí algú que ens estronqués aquella situació d’intens plaer. Ella va prendre la iniciativa quan estava contra la paret. Va aconseguir baixar uns centímetres els pantalons i sense ni pensar-ho em va demanar amb la mirada que la deixés fruir pel meu plaer.

No va haver d’esperar gaires segons perquè em trobava amb la mateixa situació. Volia notar com entrava a dins seu sense molts problemes. En un moviment vaig aconseguir entrar i em començava a moure a poc a poc, amb calma sense presses. Amb una mà jugant amb el pit i amb l’altra agafant-la pel darrera per aconseguir entrar ben endins. La intensitat de la nit cada cop era més plaent i anava molt més al fons tot deixant que les nostres mirades es creuessin fugisserament. 

Ella va aconseguir girar-me i posar-me contra la paret i es va moure sigil·losament per deixar-me sense marcar el ritme. Ara era ella qui manava, qui jugava i qui posava la intensitat i les normes. Ho volia fort, amb ganes, arribant fins al fons, cada vegada molt més ràpida i plaent. Els gemecs es combinaven amb esbufecs. Les gotes de suor es mesclaven amb l’aire càlid de la nit barcelonina. El plaer era...(tanca els ulls hi ho notaràs).


Ja no podia aguantar molta estona més. Ella estava vorejant el punt màxim de plaer. Vaig acostar un dit al seu sexe perquè notés molt més la intensitat de les meves embranzides fins que vaig aconseguir allò que volia. Es va deixar anar en un llarg gemec que vaig intentar apaivagar amb la mà. Els cossos exhaustos restaven un al costat de l’altre, com si fos el moment en què havíem parat després de la persecució, però era un altre instant i unes circumstàncies ben diferents...

diumenge, 29 d’octubre de 2017

El bosc dels somnis

Diumenge a la tarda, encara fa calor amb un sol imponent i una bona temperatura. Decideixo sortir a passejar, tinc ganes de sortir a escoltar música i gaudir dels paisatges. Sembla que sigui primavera, però no ens enganyem que la tardor és a tocar i els boscos agafen els tons ocres per deixar caure les fulles, només manca una temperatura més baixa i la pluja que regui el terreny sec.

Vaig caminant i m'endinso camí amunt per buscar el bosc tot trepitjant el fullam. Els arbres em comencen a tapar, la roureda s'imposa damunt meu i perdo l'escalfor del sol. La fresca em va embolcallant, però al caminar denoto com el cos es va escalfant. M'agrada observar els camps, prefereixo els verds de blat als ocres sense cultivar. Em rodejo de paisatge i música fins que diviso un rierol gairebé sec però frondós de vegetació i humitat.

Arribo un punt que em convida a seure, gaudir de l'espai, la natura, les olors de tardor i d'un diumenge a la tarda amb calma i sons de petits ocells que no veig però escolto. El millor en aquests casos és desconnectar de la música i deixar-me portar pel so dels animals, la vegetació i la suau brisa post estival. Noto la pau interior que m'embolcalla, només em manca el so de l'aigua, però tot està massa sec.



Estic ben còmode assegut a la llera del rierol, un bri de sol em toca i em convida a estirar-me. Deixo anar els meus pensaments i em relaxo totalment. Mentre m’acarona el sol, tanco els ulls i deixo la ment en blanc, em concentro en escoltar els sons del bosc. Un ocell canta, una suau brisa remou les fulles i és llavors quan decideixo inspirar tot aquell aire fresc.

Estic mig atordit per tota aquesta calma que m’embolcalla, no puc evitar deixar-me portar i quedar mig adormit. La pau interior que em traspua, em porta a no poder obrir els ulls, i a caure plenament als braços de Morfeu. Dormo plàcidament entre mig d’uns matolls que em tapen, formo part d’aquest paisatge de tardor i res ni ningú em poden privar d’aquesta estona de cel.

No sé quanta estona ha passat des que he caigut totalment adormit, però escolto de fons com si algú s’aproximés. Em desvetllo a poc a poc sabent plenament d’on sóc, no em moc per no ser descobert i obro els ulls per observar si s’apropa un animal o una persona. El sol ja no em toca i activo els cinc sentits per saber qui es mou pels meus voltants. Estic tan pendent dels seus moviments que gairebé deixo anar un crit quan una tímida fulla d’un arbre proper cau al meu damunt, per sort, m’he contingut.

M’acabo de tranquil·litzar quan ja diviso qui o què s’està apropant. Està a l’altra banda del rierol a uns 40 metres, però no em pot veure perquè el punt on he descansat queda prou amagat. S’atura en un punt del seu camí i per fi li veig la cara, és una noia que opta pel mateix que he fet jo fa una estona, seure i amagar-se entre mig de la natura, el que no sap és que l’estic observant.

Intento no moure’m per no deixar al descobert la meva posició. Vesteix uns texans negres i una camisa blanca. Entre mig d’aquell paratge salta a primera vista que està per allí, enmig dels tons ocres i verds. S’asseu sota un arbre al costat d’una petita vegetació, no li trec l’ull de sobre. Tanca els ulls i estira les cames. De moment, observo com es relaxa.

La curiositat és ben gran per saber què farà. Reclina el seu cap sobre el braç i sembla que està totalment pensativa. Com m’agradaria saber llegir la ment i conèixer de primer mà quin són els seus pensaments. Per un moment obre els ulls i quedo embadalit amb la seva mirada, calmada però penetrant, incisiva però clara.

Passa l’estona i segueix totalment parada, ja forma part del paisatge. La segueixo observant, però tota aquella situació ja em cansa. Crec que en breu m’aixecaré i marxaré cap a casa perquè en una mitja hora començarà a refrescar i ja començo a sentir la humitat del rierol dins del meu cos. 

De cop i volta i quan ja tinc decidit que marxaré, sé del cert que seré descobert, però tot canvia quan veig com ella comença a fer un seguit de moviments que em deixen totalment fora de si. Les seves mans comencen a desplaçar-se pel seu cos, tanca els ulls i es comença a acariciar suaument el coll per baixar a poc a poc cap als seus pits. Obro els ulls com taronges perquè no m’ho acabo de creure, però efectivament s’està acariciant molt lentament.

Ha descartat totalment que algú la pugui estar observant en aquell racó del bosc, però no sap que sóc un privilegiat. Obre un xic la camisa i comença a descordar un parell de botons i a acariciar els seus pits tot tancant els ulls. No sé si escolta la natura, però el que sí sé, és que té la camisa un xic oberta i puc divisar part de la roba que s’amaga sota.

El seu somriure s’apodera de la meva mirada i mostra la satisfacció quan comença a notar com les seves mans van acariciant els pits de manera controlada per sobre la roba. No ho pot evitar i una part queda totalment al descobert el que em porta a no poder treure ull de la seva cara i del seu cos. Gaudeix enmig de la natura quan accelera la respiració i des del meu lloc amagat puc escoltar-la.

Mentre segueix acariciant un dels seus pits, veig com la mà que queda lliure es desplaça lentament cap als seus texans. Es descorda un botó i juga amb la part de dalt de la seva roba interior. Pessiga suaument el pit i descorda el segon botó. Tinc els ulls ben oberts i m’agrada veure aquella imatge de plaer i satisfacció, no perdo detall dels seus propers moviments.

Ha descordat el tercer botó i la mà ja comença a jugar per sobre la roba. Estira el cap enrere quan denota que la seva respiració és més accelerada. Abandona els pits per centrar-se en un altre dels seus punts de plaer. La mà juganera s’atreveix a salvar la poca roba que li impedeix gaudir al màxim, l’altra es dedica a donar-li pas perquè pugui denotar totes les sensacions possibles.

Comença a accelerar-se més quan un dels seus dits comença a entrar a poc a poc. Em quedo amb la seva cara de luxúria i com de cop i volta deixa anar un sospir allargat que indica que el plaer cada vegada és més intens. Ja no noto la sensació de fred que tenia fa uns instants, tot el meu cos rogeig per dins contemplant aquest espectacle.

Ara té via lliure per jugar amb el seu sexe i amb els seus pits deixant la camisa totalment al descobert. No para de donar-se plaer. La seva respiració és accelerada i es combina a la perfecció amb una sèrie de sospirs que encara em provoquen més, però no puc deixar de banda que sóc un espectador i que estic allí observant tot el que ella està fent, no puc ser descobert.

Cada vegada és més plaent, ja no pot parar de fer entrar els seus dits dins seu. Està molt propera a arribar al punt màxim de plaer quan veig que prem amb força un dels seus mugrons i a l’hora es deixa anar en un allargat orgasme que trenca la pau de la natura. Al sentir aquell punt final i amb tota l’atenció del món no sé com que em moc i es mou la vegetació que hi ha al meu voltant.

Ràpidament s’activa, es tapa com un acte reflex i encara amb la respiració accelerada aixeca la mirada i em pregunta, “t’ha agradat?”. Quedo totalment perplex perquè en algun moment ha descobert la meva presència. Avergonyit giro la mirada per uns segons però de dins meu surt un fil de veu “aquest sembla el bosc dels somnis”.

Ella s’aixeca, es tapa a corre cuita i amb la mirada s’acomiada quan el dia comença a fosquejar. S’apropa a mi per seguir el camí cap a casa, però quan passa aprop meu com a signe de provocació passa la seva mà pel costat i torna a desfermar en mi la luxúria de la tarda.

No puc evitar xiuxiuejar-li a cau d’orella “el plaer ha estat meu” i en aquest punt li queixalo suaument el lòbul de l’orella al qual ella respon amb un fil de sospir allargat. M’atansa cap a un arbre i en un tres i no res la tinc a sobre “no en tinc prou, vull més” balbuceja sense perdre ni un minut.

La nit va caient a poc a poc i noto com desitja notar al llindar de l’arbre tot allò que li havia mancat feia uns moments. Descorda els meus pantalons de manera maldestra i jo faig el mateix amb els seus. S’asseu sobre meu i comença a jugar amb mi, em fa patir per uns moments perquè no acaba de deixar-me entrar dins seu. Sap com fer-me embogir perfectament.

Després de jugar una estona, aconsegueixo girar-la i enmig de la foscor no puc evitar entrar dins seu i començar a donar-li el plaer que em reclama. Gemega a cada un dels meus actes, gaudeix quan nota la meva boca enganxada al seu coll, sospira quan arribo al fons de tots els meus actes i es desinhibeix quan nota tot el meu escalf dins seu. La calma del capvespre es veu trencada quan els dos arribem al màxim plaer.


Després de recuperar forces per un moment, els dos recobrem a poc a poc la respiració habitual. Els dos cossos mig nus resten amarats de la suor però embolcallats per la calma del bosc en aquest capvespre de tardor. Hem d’agafar els nostres camins i tornar cap a casa perquè el bosc de nit deixa de ser tan plaent com de dia.