Lancaster

Nova York, 30 de maig de 1932

La nit queia sobre la ciutat. Ella no tenia ganes de tancar-se a casa. L’estiu es començava a obrir pas a poc a poc. Durant el dia, una temperatura agradable i un bon sol aportava un cert benestar. Cap al vespre, amb una fina capa de roba per cobrir les espatlles era suficient per no agafar fred.

Aquell vespre va obrir la finestra i li van entrar una munió d’olors que la van transportar a un escenari agradable on podia gaudir de l’aire que respirava. Una fiblada la va convidar a vestir-se. Tenia ganes de sortir, caminar enmig de la ciutat. Necessitava que la seva ment fluís, tancada a casa no ho aconseguiria.

Es va posar un vestit vermell, deixant al descobert l’esquena combinat amb un collar elegant. Es va arreglar i va sortir al carrer sense una destinació en concret. Al seu pas s’anava creuant amb gent que venia de sopar o simplement passejava com ella. Va decidir encendre un cigar petit i finet fins que en un punt concret de la ciutat va veure un petit local: “Lancaster”. Mentre l’acabava, va començar a escoltar música de piano que provenia d’aquell local. Gent ben vestida entrava i sortida amb freqüència. La curiositat va poder més que ella i el que havia començat com un passeig primaveral es va convertir en una copa dins d’aquell local.

Es va asseure sola en una taula que hi havia en un lloc amagat. El cambrer vestit per l’ocasió es va adreçar cap a ella. Absorta per la música li va respondre que volia un bourbon. Mentre esperava l’arribada de la copa es va encendre un nou petit cigar que va treure del seu elegant estoig de plata i va començar a observar aquell local. No podia deixar de banda cap dels detalls fins que es va topar amb el pianista.

Sobre el piano hi tenia la seva copa de whisky i al costat un cendrer. El fum era un dels protagonistes de l’espai. Quan va acabar aquella peça va beure un bon glop del seu whisky i va encendre un cigar. Li agradava mirar-lo com deixava anar grans quantitats de fum, com gaudia d’aquell plaer acompanyat d’un bon beuratge. Ella per la seva part, gaudia d’un bon bourbon i del seu petit cigar. Encara que anés sola, se sentia acompanyada per la música i la calidesa de l’ambient d’aquell local, a l’hora que se sentia atreta per aquell misteriós pianista.

Mentre el públic esperava una nova peça, el cigar s’anava consumint a poc a poc. El nivell de conversa anava en augment, però ella s’havia quedat totalment impregnada per l’elegància en els moviments del pianista com gaudia del fum, l’espai i la beguda. A voltes, algú li trencava el ritual en forma de salutació, però se’l veia home de poques paraules i en un tres i no res ja no tenia a ningú que el molestés.

La noia seguia observant tot el que es movia al seu voltant. Va agafar la copa i va notar com per la seva gola es combinaven una sèrie de sensacions. La fortalesa del bourbon, però també les notes dolces que deixaven al seu pas. El petit cigar li permetia acabar tot el seu ritual. La música va començar a sonar de nou.

Ja era tard. Va mirar el seu rellotge de plata i marcaven gairebé les 12 de la nit. El “Lancaster” s’havia anat buidant mica en mica. Els cambrers anaven recollint taules, però ella seguia  a la seva amb la tercera copa. No tenia ganes de marxar, es volia quedar fins a la última nota que sonés aquella nit. La conversa d’un grup d’homes va prendre el relleu a la música. El pianista ja no era sobre l’escenari, tocava tornar cap a casa.

A fora del local ja no hi quedava gairebé ningú. Es va encendre l’últim cigar de la nit a la part de darrera. Mentre inhalava l’aire i sentia la fresca de la nit, va observar una finestra entreoberta, la curiositat la va atraure cap allà. Sentia una conversa des de l’interior. Va apagar el cigar, mentre escoltava atentament el que s’hi parlava. En la foscor de la nit, es va atansar un xic més per veure què passava ja que no podia desxifrar amb exactitud del que parlaven.

Quan va treure el cap per primer cop hi va veure el pianista, amb la camisa descordada. Esglaiada, es va amagar per por de ser vista, però sentia curiositat. Quan es va calmar va tornar a mirar. Hi havia una dona allí dins, tenia la part de darrera del vestit mig descordada. Cada cop tenia més ganes de saber què hi passava allí dins, se sentia eclipsada per la situació i en volia més detalls. Els dos estaven d’esquena i ella no tenia perill de ser vista. Per fi va entendre perquè no entenia el que deien, estaven sospirant.

Des de fora al carrer seguia observant tots els moviments a l’interior del local. El pianista anava despullant a poc a poc a la noia. El vestit queia pel seu propi pes deixant al descobert una fina esquena. Recorria amb els seus dits llargs cada racó de la seva pell mentre la besava amb follia. La noia tirava el cap enrere per notar com els dits i la llengua vagaven per la pell a l’hora que deixava anar suaus esbufecs de plaer.

La camisa del pianista va caure a terra, pell contra pell va decidir jugar amb els pits. No veia amb exactitud el que hi feia, però per la reacció de la noia endevinava que gaudia d’allò més. Hi combinava un toc de delicadesa, però a l’hora una passió desbordant. Finalment, va aconseguir treure-li el vestit. Un punt de llum els il·luminava als dos i li permetia veure a la perfecció el que estaven fent.

A mesura que veia aquella seqüència, s’anava excitant més i més. Mai havia vist una situació com aquella i francament, mai hauria pensat que mirar li agradés i l’excités encara que no hi participés. Es notava com la humitat l’anava impregnant a poc a poc i quan sentia la respiració accelerada els seus pits reaccionaven endurint-se. En aquell punt, va pensar que una copa de bourbon li aniria perfecte, però no era possible.

Els dits del pianista seguien fent de la seva. Ella es deixava portar per tota aquella situació i mig estirada va denotar com un dels dits entrava dins seu. El gemec de plaer va retrunyir dins de l’habitació. Se la veia realment excitada i èbria de desig. No podia aguantar aquella situació massa estona més quan rebia estímuls de tantes parts. Els dits dins seu, la boca jugant a l’orella i la mà lliure prement amb força els pits. 

En qüestió de pocs minuts es va sentir alleujada al arribar al seu punt màxim de plaer. El pianista somreia amb cara de satisfacció afegit amb un punt de picardia. Li agradava molt complaure i una vegada més ho havia fet. La noia des de fora, s’ho mirava atordida, estava realment excitada. S’havia quedat com neutralitzada. El pianista es va girar i la va veure a la finestra. Durant uns segons es van creuar les mirades. La noia totalment ruboritzada es va amagar sota la finestra per por de ser reconeguda. 

Uns segons es van convertir en minuts, semblava que el temps no es movia. Seguia amagada. Quan va passar un temps prudencial es va aixecar sigil·losament per marxar, però va quedar atònita quan el pianista s’esperava a la finestra. No sabia que feia estona que era observada. 

Ruboritzada es va aixecar sense saber què dir. De cop i volta es va trobar amb la mà del pianista aprop seu, la convidava a passar. No sabia perquè, però va agafar els seus dits llargs i va entrar al “Lancaster”. Sense ni saber com, estava gairebé nua notant les carícies per la seva pell. No es van intercanviar ni una sola paraula, només esbufecs, mirades de desig i respiració accelerada, no feia falta res més.

El pianista se la mirava nu, contemplava la bellesa d’aquella noia i els seus trets més característics. Els dits es movien amunt i avall de la seva pell recorrent cada centímetre de plaer. Mai hauria pensat que el tacte dels dits fos tan plaent, però al estar tan excitada necessitava sentir-ho tot.

Ell va llegir perfectament el que li deia i d’una revolada la noia es va trobar sobre la tapa del piano. Notava com aquelles carícies es convertien en anhelades de plaer. El tenia a sobre amb el tacte del seu sexe que es passejava pel seu darrera. No s’hi va poder estar i el va provocar perquè entrés d’una revolada dins seu. Semblava com si la música romangués en cada una de les embranzides. Cada cop el notava més vigorós i el piano feia el que podia per aguantar tot aquell joc de sensacions.

Els brunzits de plaer cada vegada eren més forts. Estaven a punt de creuar el límit per arribar a l’extenuació. Ella no podia parar de rebre tot aquell plaer dins seu i ell necessitava descarregar tota l’excitació que havia acumulat la darrera hora. Finalment, no s’en van poder estar i al arribar al punt màxim de plaer els dos van deixar caure les mans sobre el teclat fent sonar una nota que no sé ben bé com sonava, però que era fruit del plaer i l’excitació.

El despertador sona amb força i la Mia es desperta tota suada. No estava a Nova York, no ha estat mai al “Lancaster” i tampoc fuma, però durant la passada nit ha tingut un somni que l’ha transportat en el temps. Qui sap si el pianista era…qui sap. Ets lliure d’imaginar qui era realment.