diumenge, 3 de desembre de 2017

20 de setembre

Durant tot el dia em vaig passar enganxat a les informacions que anaven sorgint. Des de primera hora del matí tenia el cor encongit per la detenció de diferents funcionaris i alts càrrecs de la Generalitat, alguns fins i tot com si fossin autèntics criminals. Em va compungir el cas d’una funcionària que va ser detinguda davant de les seves filles quan les anava a portar a l’escola, però allò només era un avís del que passaria durant els propers dies.

La situació de frustració es va anar eixamplant durant el dia quan veia les imatges i les informacions que provenien de la seu de la Conselleria d’Economia on havien entrat per fer-hi un escorcoll a fons. Això passava un 20 de setembre del 2017 i el meu cap rumiava si allò podia ser possible en una societat com en la què vivim, en una democràcia del segle XXI.

La gent es va començar a concentrar de manera pacífica i dins del meu cap hi rondava el pensament que quan acabés aquella jornada havia d’anar-hi. Mentre això anava passant, arribaven al Port de Barcelona un parell de vaixells que serien els protagonistes durant els propers dies.

A mesura que anava passant el dia anava coneixent nous detalls de l’operació Anubis i de la detenció de treballadors i alts càrrecs. Algun testimoni era d’allò ben indignant al saber com s’havia procedit, bàsicament perquè semblava que es feia de cara a la galeria i no obeint els principis bàsics. Hauríem d’anar molt temps enrere per veure detencions per altres casos molt més greus on no s’havia seguit el mateix modus operandi.

A l’hora de dinar, la majoria de companys de feina comentàvem el que estava passant. Les concentracions cada vegada eren més nombroses. Restàvem atents a tot el que anava succeint amb l’únic anhel d’arribar a l’hora de plegar i prendre alguna decisió al respecte, jo la tenia clara, aniria a la concentració.

Quedaven pocs minuts per plegar i de nou em vaig voler informar del que passava. Les xarxes socials anaven plenes i la concentració davant la Conselleria i la seu de la CUP cada cop era més nombrosa. Si hagués volgut hauria estat una hora llegint informacions sense parar, però calia passar a l'acció, necessitava aire. Vaig recollir la taula d'una revolada i quan mancava un minut per les cinc vaig sortir per la porta.

Un cop a fora i amb l'aire acariciant-me el front, vaig aturar-me un moment per pensar. La curiositat em va conduir cap a la seu d'Economia i un cop allà com si no pogués evitar-ho, la munió i els ànims de la gent em van empènyer cap a un punt indeterminat. Milers i milers de persones m'envoltaven i el temps passava com si res.

Semblava que ningú fos capaç de moure’ns d’aquell punt. Dies després es deia que més de 40.000 persones s’hi havien concentrat, no sé quanta gent hi havia, el que si vaig fer és fixar-me en una noia que hi havia a escassos metres meus però que per arribar-hi necessitava que algú m’alcés per sobre les persones que m’envoltaven i em fixessin al seu costat...missió impossible.

El que va començar com un acte espontani, s’anava desatansant com un acte festiu. Fins i tot hi va haver parlaments per evitar que la gent s’alterés més del compte o es va muntar un escenari improvisat on alguns grups van venir a tocar alguna cançó. Tot era molt més plaent amb els ànims de la gent, però no podia evitar de tant en tant girar la mirada per veure si ella encara era allí o ja havia decidit marxar. Va notar com la mirava i vam començar un estrany joc entre tanta gent.

Ja era negra nit, però la xafogor era protagonista pel caliu de la gent. L’estiu s’estava esllanguint, però la calor era persistent. La veu em començava a jugar males passades després de tantes hores, però el cos aguantava tret d’alguna gota de suor que s’escapava. De nou es cridava a la calma perquè ningú s’alterés més del compte i quan escoltava la paraula calma, em girava i tornava a mirar-la com si fos un desafiament. Li agradava aquell repte perquè em tornava la mirada. Era ben igual que hi hagués una multitud entre nosaltres, però era com si la resta no existissin.

Al tornar la mirada cap als líders que demanaven calma i paciència a la gent, vaig tancar els ulls per un moment i em vaig endinsar en els meus pensaments. Durant uns segons no escoltava res ni ningú i em veia com en una pel·lícula on enmig d’un concert els dos protagonistes eren els únics que brillaven amb llum pròpia. Però la il·lusió durava ben poc quan algú sense voler-ho et tocava i et feia tornar a la realitat del moment.

No sabia quina hora era. Feia estona que no menjava res i començava a tenir gana. Els líders catalans van demanar a la gent que comencés a anar cap a casa. Feia moltes hores que la gent restava de peu. Vaig decidir que seria el moment de marxar cap a casa, però abans una última mirada. Quan em vaig girar ja no hi era. Havia fet tard i s’havia esmunyit entre la multitud. Ara sí que havia acabat el joc i de ben segur que amb la cara de decepció deuria pagar. Dins meu vaig pensar que era el moment de desfilar cap a casa.

Em vaig intentar escapolir entre alguns dels que no es van moure. Hi havia algun punt en el qual era realment complicat per la gran quantitat de gent que encara persistia. Mica en mica vaig aconseguir el meu objectiu de deixar enrere tota aquella gentada. Mentre caminava, no podia deixar de pensar en el que havia viscut durant aquella jornada. Alguna vegada el pensament es desviava cap a la noia que havia vist entre la gent, però al cap d’uns moments un semàfor en vermell em retornava a la realitat.

En un punt indeterminat de la ciutat em va semblar veure que un grup de persones amb estètica poc apropiada intentava anar cap a la seu d’Economia. Al seu pas deixaven el rastre de les seves petjades dirigint-se cap a la gent de manera despectiva. El respecte se l’havien deixat a casa. Van travessar el carrer sense ni mirar i un cotxe va haver de clavar els frens, fins i tot es van encarar amb aquell home que els hi havia salvat la vida.

La tensió anava en augment, una persona que passava per allí no se li va ocórrer res més que cridar als infractors "els carrers seran sempre nostres". M’ho mirava des de lluny i llavors vaig veure com un parell del grup es giraven i es dirigien cap a la persona. La primera reacció que vaig tenir va ser agafar-la per la mà i començar a córrer per enmig de Barcelona. No sabia per on era, però els dos vam intentar escapar-nos. Semblava com aquella cançó que deia “Corren, corren pels carrers corren…”.

Durant els primers metres els teníem allà mateix, ens estaven apunt d’atrapar. Per sort, vaig poder tirar quelcom enmig del camí i un d’ells va caure. L’altre va seguir darrera nostre i prosseguia amb la seva particular persecució. Corríem com uns esperitats fins que vam arribar a una zona que em coneixia a la perfecció. Li vaig agafar la mà amb força i finalment vam aconseguir el nostre objectiu d’evitar conseqüències majors.



Ens vam asseure enmig d’un carrer fosc, intentant no ser descoberts. Tot restava en silenci intentant apaivagar la respiració accelerada. Només s’escoltava el soroll d’algun grill que trencava el silenci de la negra nit. La calma era la protagonista i les petjades del nostre assetjador s’anaven esvaint com la llarga nit. Les gotes de suor em regalimaven pel front fins que vaig aconseguir recompondrem i agafar forces, però al aixecar la vista i observar amb qui havia fugit pels carrers de Barcelona em vaig quedar atònit.

No podia ser, semblava impossible, la meva cara ho deia tot, però era totalment real i va semblar una jugada del destí. Al meu costat hi tenia aquella noia que havia estat mirant durant tota la tarda. Ràpidament el meu pensament es va tornar a centrar i vaig aixecar la mirada. A ella li va passar el mateix, va posar una cara de sorpresa i fins i tot va envermellir per uns segons.

Vaig aixecar la mirada per observar de ben aprop els seus ulls. Tenia una dolça mirada que es va clavar a la meva com la seva mà s’havia arrapat a la meva durant la persecució dels últims minuts. No vaig poder evitar dirigir un dit cap a la seva galta per deixar anar un “més tranquil·la?”. Va assentar amb el cap, mentrestant amb el dit seguia acariciant suaument la seva cara perquè acabés de recuperar la respiració habitual.

Mentre restàvem asseguts al terra d’aquell carrer, vaig tornar a dirigir-li una mirada però aquella anava amb segona intenció perquè després d’acariciar-li el cabell vaig buscar els seus llavis. Desitjava aquell moment des de feia molta estona i ens vam fondre entre la negra nit. La respiració tornava a anar en augment quan va notar que la meva mà començava a investigar el que hi havia amagat a cada nou moviment, semblava com si la tensió de la jornada s’esmunyís en aquell instant.

Mentre ens besàvem, la mà es va dirigir al coll i l’acariciava suaument. Després vaig començar a acariciar l’orella i a tocar les espatlles. A cada nou pas, una nova reacció. A cada carícia una nova porta oberta per seguir endavant. Ella s’hi tornava passant la mà pels meus cabells. Semblava que ens anàvem desatansant, deixàvem pas a les nostres més intenses passions. Es notava en la freqüència de les nostres carícies i en la intensitat dels moviments.

La vaig posar de peu contra la paret. Els esdeveniments anaven alterant-se al pas de cada nou moviment. Les mans calentes es van esmunyir per sota la fina camiseta que vestia. Les mans es van moure amb destresa tot buscant els seus pits en el moment que notava que la meva boca es quedava clavada en el seu coll i la seva orella. No podia deixar de respirar cada cop més ràpid, semblava com si tornés a córrer pels carrers de Barcelona, però el causant era un altre motiu.

La mà es va afanyar a atrapar un dels pits. El vaig prémer amb força per observar la seva reacció, però amb la cara de plaer que feia era més que evident que desitjava una marxa més. Vaig queixalar amb suavitat l’espatlla en el moment que vaig aconseguir deixar a l’aire un dels pits. La boca tenia desig de posar-la contra la paret i xuclar-lo suaument.

Al aconseguir aquest nou objectiu i al notar els lleus gemecs que desprenia quan notava la boca que xuclava els pits, em vaig deixar portar per l’impuls i un botó dels seus pantalons es va descordar, després un segon i fins que vaig tenir via lliure per jugar amb insistència. A la boca hi tenia el mugró i la mà lliure es va demanar pas per sota els seus pantalons notant com el seu sexe estava assedegat i necessitat per notar les meves carícies.

Ella s’hi va tornar i va dirigir la seva mà directament sobre els meus pantalons d’estiu. La fina tela deixava que notés amb intensitat les seves carícies i les ganes de notar molt més tot aquell joc de plaer. Quan el meu dit va lliscar sense problemes, ella s’hi va tornar i va aconseguir passar la mà dins dels pantalons i jugar sense cap mena de problemes amb mi.
Cada moment era més intens. Estàvem al mig del carrer, era estiu, era Barcelona i en qualsevol instant podia aparèixer per allí algú que ens estronqués aquella situació d’intens plaer. Ella va prendre la iniciativa quan estava contra la paret. Va aconseguir baixar uns centímetres els pantalons i sense ni pensar-ho em va demanar amb la mirada que la deixés fruir pel meu plaer.

No va haver d’esperar gaires segons perquè em trobava amb la mateixa situació. Volia notar com entrava a dins seu sense molts problemes. En un moviment vaig aconseguir entrar i em començava a moure a poc a poc, amb calma sense presses. Amb una mà jugant amb el pit i amb l’altra agafant-la pel darrera per aconseguir entrar ben endins. La intensitat de la nit cada cop era més plaent i anava molt més al fons tot deixant que les nostres mirades es creuessin fugisserament. 

Ella va aconseguir girar-me i posar-me contra la paret i es va moure sigil·losament per deixar-me sense marcar el ritme. Ara era ella qui manava, qui jugava i qui posava la intensitat i les normes. Ho volia fort, amb ganes, arribant fins al fons, cada vegada molt més ràpida i plaent. Els gemecs es combinaven amb esbufecs. Les gotes de suor es mesclaven amb l’aire càlid de la nit barcelonina. El plaer era...(tanca els ulls hi ho notaràs).


Ja no podia aguantar molta estona més. Ella estava vorejant el punt màxim de plaer. Vaig acostar un dit al seu sexe perquè notés molt més la intensitat de les meves embranzides fins que vaig aconseguir allò que volia. Es va deixar anar en un llarg gemec que vaig intentar apaivagar amb la mà. Els cossos exhaustos restaven un al costat de l’altre, com si fos el moment en què havíem parat després de la persecució, però era un altre instant i unes circumstàncies ben diferents...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada