La banyera d'en Murakami

Ahir encara era clar i avui ja és ben fosc, com canvien les coses un dia per l'altre. A més, la temperatura ha baixat, comença a fer fred i de cara als propers dies la temperatura baixarà lentament. Si ara tingués la llar de foc encesa m'hi asseuria al davant per llegir una estona, però encara no he comprat llenya. Volto per les estances i trobo un pla adequat per aquest dia fred i fosc de tardor, la banyera.

Fa mesos que no en gaudeixo. Engego el calefactor, l'aigua comença a rajar a poc a poc, primer surt ben freda, però va augmentant la temperatura. Hi deixo anar l'espuma de Rituals perquè em relaxi encara més. Es desprèn l'olor de roses. Ja no sembla que a fora sigui fosc i faci fred, si tanco els ulls amb el soroll de l'aigua que va rajant, em transporta a qualsevol paratge al costat d'un rierol. Per sort, la imaginació no té límits.

Mentre la banyera es va omplint, preparo tot el que necessito per gaudir d'una bona banyera. El llibre per llegir, un aparell de música per si em ve de gust escoltar quelcom i la tovallola per anar-me eixugant i no deixar totalment perdut les fulles del llibre. A mesura que l'aigua va omplint la banyera, cada cop la temperatura va més en augment i l'espuma va agafant forma. L'olor de roses cada cop és més persistent, sense embafagar en accés. Em relaxo, em despullo i em disposo a endinsar-me dins l'aigua. 

En un primer moment, em dóna la sensació que l'aigua potser és massa calenta, però res més lluny que la realitat perquè a còpia de passar els minuts s'anirà refredant. M'endinso  fins a cobrir tot el cos, capbusso el cap i el torno a treure. M'estiro totalment i em relaxo durant uns minuts. Tanco els ulls tot sentint com la banyera s'acaba d'omplir. Allargo el peu per tancar l'aixeta i de fons vaig escoltant com l'aixeta va degotant a poc a poc, una gota, una altra fins que deixa de reviscolar.

No em ve de gust escoltar música, senzillament deixar passar el temps amb els ulls mig tancats i tot el cos immers dins d'aquell ram de roses. Al cap d'una estona, em reincorporo per poder llegir una estona. Segueixo amb els relats d'en Murakami. A vegades, em transporten a un món diferent. Llegint-lo, venen ganes de posar l'aparell de música i escoltar música jazz. Per un moment, els ulls s'em tanquen i gairebé el llibre cau a l'aigua. Per sort, sóc a temps de frenar la pèrdua. Opto per deixar-lo a un costat i tancar els ulls. Em poso la tovallola doblegada sota el cap. 

L'espuma em rodeja tot el cos, sembla mentida com pot arribar a relaxar aquesta combinació d'aigua i perfum de roses. Els ulls s'em tanquen a poc a poc, el cos s'em relaxa totalment, ja no sé si estic despert o he entrat en una història de Murakami. Les parpelles em pesen i sóc incapaç d'obrir-les, no tinc forces ni per moure les cames o els braços.

Tot plegat em pesa fins que noto una mà que comença a passar-me l'espuma per les cames. És una mà dòcil, fina, que recorre la meva pell a poc a poc. No puc obrir els ulls, però si puc sentir com m'acaricia a poc a poc. No té pressa per arribar a cap punt en concret, però senzillament m'espargeix l'olor de roses per tot el cos. Si inspiro, aconsegueixo impregnar-me d'aquest perfum, el que no puc fer és obrir els ulls. 

Noto com el seu alè s'impregna de tota l'atmosfera creada a la banyera. La mà segueix resseguint parts del meu cos i es capfica dins l'aigua per seguir pujant en direcció cap als genolls. Els redondeja amb la punta dels dits com si d'un innocent joc es tractés, però el meu cos no ho percep com cap innocència sinó que reacciona al tacte d'aquella mà dòcil i fina. Explora un xic més per arribar fins a l'entrecuix, però lluny de crear-me espectatives, fa un salt dins del meu cos i puja fins als pectorals. 

Espargeix l'espuma rodejant-los. Percebo que l'aigua s'ha anat refredant, però el meu cos segueix gaudint del plaer d'aquelles mans. Ara és el torn del coll i les orelles, mai havia experimentat una sensació igual, l'espuma, les mans, l'aigua, tot plegat em provoca d'allò més. 

No aconsegueixo obrir els ulls, però percebo la seva pell suau. Les meves mans s'obren camí entre l'aigua i l'espuma. L'arreplego amb les mans i la convido a entrar a la banyera. Aprofito l'avinentesa per agafar espuma i jugar amb el seu cos. Amb les mans vaig acariciant cada centímetre de la seva pell. M'inicio per un braç i vaig baixant fins a la punta dels dits. Té la pell ben suau i els meus dits s'esmunyeixen sense treva. Agafo un xic més d'espuma per poder espargir-la pels seus pits que es van endurint al notar el tacte de la meva mà que reviscola. 

Els ulls segueixen sense oferir-me cap mena de visió, però l'olfacte el tinc preparat. Mentre segueixo espargint l'espuma, oloro cada centímetre de la seva pell. El nas va resseguint l'aroma de roses que impregna tot l'ambient. No puc deixar de gaudir d'aquest espectacle dels sentits amb aquesta pell tan fina. Fins i tot, m'atreveixo a olorar els seus pits i com un acte reflex no puc evitar de llepar-los un xic. 

L'aigua cada vegada es va refredant més, tot i que l'ambient és ben càlid. Agafo un xic d'espuma per passar-la per entre les seves natges. Com un acte reflex, premo amb força amb les mans i ella com a acte instintiu s'arrapa al meu cos totalment humit. Jugo amb ella, amb l'espuma, les natges, el seu cos, la seva pell fina, no puc parar de seguir aquest joc.

S'apropa un xic més a mi per asseure's sobre meu. Ara és ella qui juga amb mi i s'aprofita de la situació. Es mou amunt i avall, fent que l'aigua espategui i fins i tot surti un xic de la pròpia banyera. Els cossos es van envalantonant a poc a poc, frisen per sentir-se més enllà de la pròpia espuma. Sense voler es treu el tap de la banyera i l'aigua comença a reviscolar conducte avall. Però no en fem gens de cas, ens deixem portar pel lloc i pel moment per la fricció dels nostres cossos que s'uneixen en un deix de plaer.

No ho entenc, però encara no puc obrir els ulls. Ella se n'aprofita i em fa aixecar. Es posa d'esquenes a mi i lluita per notar-me dins seu. Noto com el fervor d'aquella banyera va en augment. Els cossos es mouen a l'unison del plaer. M'agafo ben fort a les seves natges i em deixo portar pel dictat del seu plaer. Ella es mou per fer-me sentir tot el plaer que dóna la banyera. M'agafo amb força a la seva pell fina per no caure tot augmentant les embranzides del plaer. Cada vegada el ritme és més vertiginós, més descontrolat, ens deixem anar atònits pel plaer de l'espuma i dels nostres cossos.

Estirat a la banyera per fi aconsegueixo obrir els ulls. Miro al meu voltant i no hi ha ningú. L'aigua està totalment freda i s'em posa la pell de gallina. M'he quedat ben adormit i ara entenc perquè no podia obrir els ulls, era un somni, com aquells que a vegades relata en Murakami en alguna de les seves històries. Ja veig que una banyera, bona espuma, un bon llibre i un xic d'imaginació em poden portar a una altra dimensió. Espero que la propera vegada, pugui veure el rostre d'aquella pell dòcil, suau i fina. 

On the beach

"Obro la persiana i fa un dia esplèndid. Sol, calor i una temporada que convida per anar a la platja. Fa temps que no tinc un dia com el d'avui i tot i que la sorra no m'agrada massa, crec que faré un pensament i aniré a fer un banyet arran de mar. Em sento de bon humor i amb ganes de fer quelcom diferent".

Amb aquests pensaments es lleva la Mia. Certament no és una dona que li agradi prendre el sol. Obre l'armari on hi guarda els vestits d'estiu i en busca un de florejat per l'ocasió. De biquinis no és que en tingui molts però  troba l'adient per aquesta jornada. De color blau turquesa que conjuga perfectament amb la seva pell. Es vesteix davant del mirall i quan es veu amb la roba de bany dibuixa un lleu somriure.

Agafa les claus del cotxe, es relaxa i comença a conduir sense una direcció exacta. Es deixa portar pel moment i allí on es trobi còmode, aparcarà i gaudirà del sol i de l'aigua. El que té molt clar, és que vol un indret amb poca gent. De fet, és un dia entre setmana de setembre, no creu que es pugui trobar una gran massificació. De cop i volta, recorda una cala que li van parlar, perduda per l'Empordà. Haurà de caminar uns minuts, però té la idea que no estarà gens massificat.

Després d'un llarg trajecte arriba al seu destí. El camí es talla en un punt concret i haurà de caminar uns 10 minuts fins arribar-hi. Agafa la bossa amb la tovallola i comença a regirar el cotxe buscant les ulleres de sol graduades, no les troba. Estava tan relaxada, que ha oblidat agafar-les. Opta per posar-se unes sense graduar que té. S'apropa al mirall i de nou somriu, "total, pel que hauré de veure a la platja".

El sol impregna la seva pell, a voltes una lleu rebufada li aixeca un xic el vestit. Durant el camí, no es topa amb ningú, sembla que la humanitat hagi desaparegut, però lluny de la realitat, hi ha unes quantes persones que coneixen aquell indret i que han decidit venir-hi un dia de setembre. No és que hi hagi massa gent, però a la Mia no li importa. 

Para la tovallola en un punt indeterminat de la cala. Desa les ulleres, es posa les de sol (encara que no hi vegi del tot bé) i es desvesteix. S'asseu i es comença a acaronar la pell mentre s'hi espargeix la crema pel damunt. El seu cos, reacciona al contacte de les mans. Ràpidament denota, com els pits se li endureixen dolçament just en el moment en què una petita brisa de la platja es passeja per tot el seu cos.  S'estira sobre la tovallola deixant a la vista de qualsevol curiós la seva esquena quan desfà el fil que aguanta la part de dalt del seu biquini.

Durant una llarga estona nota com el sol de setembre recorre tot el seu cos. A l'estona, algú arriba aprop i se situa a pocs metres de la seva tovallola. La tranquil·litat s'ha acabat pensa amb si mateixa. Quan decideix aixecar la mirada per comprovar qui ha gosat trencar-li la seva calma, es posa les ulleres i denota que allí només hi ha una tovallola que casualment és molt semblant a la seva, però que no hi ha presència humana. 

La curiositat la comença a dominar i vol saber qui s'ha situat a escassos metres de la Mia. De tant en tant, aixeca la mirada per comprovar si ha tornat, però no succeeix res al respecte. Decideix anar a dins l'aigua per apaivagar la calor que comença a sentir, no està acostumada a prendre el sol. Sense ni pensar-ho es llença de cop i el seu cos ho agraeix. Comença a nedar uns metres endins. No acaba de veure molt bé, li manquen les ulleres. Es relaxa durant uns minuts amb el contacte constant de l'aigua. La seva cara denota una certa felicitat i satisfacció per haver sortit de casa i poder gaudir d'aquell paratge, està relaxada i lluny del trànsit del dia a dia.

Al cap d'una estona, retorna fins a la sorra, es treu un xic d'aigua i s'apropa fins a la tovallola. S'estira de nou amb l'esquena a l'aire i es desprèn de la part del biquini de dalt. Passen els minuts i queda mig endormiscada. Una gota li cau a sobre, es gira lleument i davant seu s'hi troba un jove ben moll acabat de sortir de l'aigua. 

• Diria que t'has posat a la meva tovallola - comenta l'Èric.
• Com? A la teva tovallola? - respon la Mia sense saber d'on baixa aquell comentari.
• Si t'hi fixes, aquesta no és la teva perquè hi tinc les claus del cotxe a sota - somriu ell. La Mia posa la mà i efectivament hi troba unes claus que no són seves. S'enrojola com mai i no sap on posar-se.
• Disculpa… 
• No passa res, el problema he estat jo, que no m'he fixa't que teníem unes tovalloles molt semblants i com que tenia moltes ganes de nedar, he deixat les coses en el primer forat que he vist - respon ell.
• Disculpa, és que no porto les ulleres i no m'hi he fixat, estava tan relaxada que m'he pensat que era la meva tovallola - s'excusa la Mia.

S'aixeca mig avergonyida per tot el que ha causat, sense ni pensar que no portava la part de dalt del biquini. Els pits li queden a la vista de l'Èric que se'ls mira sense malícia. Aquella situació la incomoda i es torna a disculpar. La Mia s'estira a la seva tovallola. Pensa en el ridícul que acaba de fer i tot per deixar-se les ulleres graduades de sol a casa. 

Deixa passar una estona i rebusca les ulleres per poder llegir una estona i així relaxar-se. Obre la novel·la d'en Murakami que està apunt d'acabar. Quan gira pàgina, aixeca un moment la mirada i contempla a l'Èric. De tant en tant, creuen mirades sense dir-se res, però molt a l'hora. Desitja acabar la pàgina per seguir amb aquell joc de mirades. Fins i tot, a voltes, deixa anar un lleu somriure. 

No aconsegueix concentrar-se amb la lectura, li encanta aquell joc de la tovallola. Desa el llibre i les ulleres per llegir a la bossa. La Mia no es caracteritza per ser una dona provocadora, però la calor, el sol, la brisa del mar i aquell paratge la tornen descarada. Es gira cap amunt deixant els seus pits a l'aire per bronzejar-se aquella part que el sol quasi ni havia acariciat. Sent l'escalfor de setembre, però a l'hora dibuixa una mirada que comença a contemplar-la. Sap que l'Èric, l'està mirant i sap que l'està provocant. 

Ell al seu torn, no pot evitar mirar-la amb discreció. No sap si és una provocació o senzillament respon a la necessitat del moment. Al mirar-la, comença a excitar-se a poc a poc, observant els pits i el seu cos amarat pel sol de finals d'estiu. Ha de posar-se de costat per no ser descobert. Cada vegada que gira la mirada, la provocació va en augment. Posa cara de circumstàncies perquè no sap com actuar. Ha intercanviat mirades de complicitat mentre ella llegia, però i ara què? 

Tanca els ulls durant un moment per intentar relaxar el seu cos. Desvia la mirada per comprovar si hi ha molta gent a la platja, gairebé està deserta. Pel seu cap comencen a circular un i mil pensament a l'hora, sobre com actuar. Decideix tornar-la a mirar i de nou retorna l'excitació que estava sentint feia uns minuts. 

Després d'una estona decideix tornar a l'aigua. Passa pel seu costat, la mira i ella es gira. El fita de dalt a baix, per sort el té aprop i pot veure clarament certes coses. L'Èric es tira de cop a l'aigua més fresca que l'ambient imperant a la cala. Aconsegueix el seu objectiu i es relaxa del tot. Fa unes braçades per la vora de la platja i s'endinsa uns metres per acabar sortint. Surt de l'aigua i es dirigeix cap a la seva tovallola.

En aquell impàs, la Mia s'ha tornat més descarada que mai, ha mogut la tovallola i s'ha apropat a on ell estava. L'Èric s'apropa cap a ella amb el cos ben moll. Unes gotes cauen a sobre d'ella i fan que obri els ulls. Ell mira els pits i el seu cos de nou i no pot evitar excitar-se. Ella s'incorpora per veure com reacciona. Com si ja ho tingués pensat, passa suaument la mà per sobre el banyador, notant com aquell acte canvia tota la situació.

Ell no s'en sap avenir. Ha d'estirar-se a la tovallola de costat per no ser descobert. Comencen a parlar de coses banals fins que l'Èric comença a passar els seus dits per la pell de la Mia. Recorre a poc a poc cada centímetre del seu cos, només amb la punta, des del coll i anar baixant. S'entretén a cada part notant com l'escalfor del sol va en augment. Sigil·losament, arriba al ventre després de voltar els pits. Dibuixa la part del biquini de baix. 

La resposta de la Mia és immediata i aconsegueix passar la mà per sota el banyador d'ell. Sap que està excitat i que tot aquell joc l'està estimulant de sobre manera. Aquell fet l'aprofita l'Èric per esmunyir un dit a dins del biquini i començar a jugar amb ella. Els dos cossos s'apropen, oblidant-se totalment d'aquell paisatge idíl·lic perdut enmig de l'Empordà.

A mesura que ell s'endinsa en el plaer i la fa gaudir, ella prem amb més força el seu sexe. Primer l'acaricia encara humit per l'aigua de mar, però a la que ell aconsegueix un punt més de plaer i ella deixa anar un lleu gemec, el prem amb força provocant un grau d'excitació sublim. 

La cara de l'Èric dibuixa un plaer que no es pensava trobar en aquella cala. La Mia per la seva part, ha de tirar el cos enrere quan ell entra sense ni pensar-ho, algun dels seus dits que juguen amb ella. Cada vegada la situació és més tensa, els dos cossos es mouen sobre la sorra sense saber quin és el camí que han de seguir. Gairebé no hi ha ningú, però l'expressió de les seves cares de plaer no sembla importar massa a qui pugui estar mirant.

L'Èric xiuxiueja a cau d'orella de la Mia "vull gaudir-te més", just en el moment que sap que la té per ell i li endinsa un dels dits humits fins al seu punt. Ella li respon amb una queixalada a l'orella. Aprofiten el moment, per aixecar-se i apropar-se darrera d'unes roques lluny de les mirades, arrecerats d'una presència no desitjada. 

La Mia pren la iniciativa. L'acompanya fins a les roques, el prem contra una d'elles i li agafa el sexe amb força. El dirigeix cap al seu i amb una cara de picardia, deixa que entri sense problemes. Gaudeix, frueix d'aquell instant denotant els seus moviments intensos per guarir-se de la necessitat de frenesí que no tenia a la sorra. Cada vegada el pren amb més força, amb més intensitat, amb més ganes per poder-lo sentir al màxim.

L'Èric no es queda enrere i la mira amb força als ulls. Es deixa fer, nota com la roca se li clava sobre el cos, però allò no l'afecta. Gaudeix com mai i decideix aprofitar per xuclar els pits sense queixalar-los, a l'hora que la Mia augmenta el ritme sobre el cos d'ell, sense deixar ni un moment de respirar acceleradament. Les gotes de l'aigua, es converteixen en gotes de suor que regalimen sobre els seus cossos. 

És tanta la intensitat, que el cos d'ell està clavat totalment contra les roques. Sospiren a un ritme ben accelerat a l'hora que els dos cossos es mouen ben compenetrats. La Mia no s'en sap estar i necessita notar com tota la força entra dins seu. La llengua marcant el compàs dels seus pits i la boca xuclant-los la traslladen a un estat d'excitació total. L'Èric no deixa de rebre tota aquella màxima expressió de plaer denotant com ella cada vegada va més al fons. Amb una lleu complicitat i una brisa que comença a passejar-se pels seus cossos famolencs de plaer arriben al punt més àlgid fins a deixar-se caure sobre les roques.

Després d'uns moments de respiració encara agitada, van recuperant el seu control. Es miren de posar un xic presentables per tornar a les tovalloles com si res hagués passat. Xerren una estona fins que cadascú decideix emprendre el seu propi camí. L'Èric es torna a banyar i la Mia torna cap a casa amb un somriure de complicitat.

A l'arribar a casa, troba les ulleres de sol graduades i pensa "i si les hagués portat què hauria passat?". La resposta la va trobar al cap d'un moment quan va comprovar que la tovallola que tenia no era la seva, sinó la de l'Èric i que molt probablement ell les va intercanviar quan ella era a l'aigua "Juga mestra Èric, m'has guanyat la partida on the beach".  

La imatge

 Ja fa un temps que vaig obrir un perfil conegut en l’argot del món twitter com a perfil “b”. Si ho desconeixes t’explicaré què és, i si ho saps ho hauràs de llegir igualment per saber com va la història. De moment, només et puc dir que em limito a interaccionar poc i observar molt. La resta cau pel seu propi pes. Senzillament, no cau res perquè només observo.

Un perfil “b” és quan decideixes crear-ne un a twitter desvinculat al teu nom i cognoms. Hi ha qui busca l’anonimat perquè no sigui controlat/da, però acabes descobrint tot un submón en el qual ningú es vol mostrar com ho faria en el seu món real. Per què ens amaguem? Qui ho sap? Per pors, per voler amagar quelcom de sa vida? Per la societat que ens envolta? Masses preguntes i les respostes diferents  que depenen de cada persona/perfil. En el meu cas, curiositat o no... no seria el cas.

Un bon dia vaig crear perfils “b” per promocionar el que m’agrada fer, escriure! A partir d’aquí, pots conèixer a molta gent interessant i tot un submón del qual s’en podria fer una sèrie. Ja sigui un perfil A o B existeix gent maca i gent dubtosa...però tampoc en parlaré, només diré com diuen en castellà “no todo es oro lo que reluze”.

Deixant de banda el que hi passa en aquest submon em vaig trobar amb una situació prou curiosa. A vegades hi ha converses entrellaçades que queden en l'oblit. Però la ment sap emmagatzemar alguns records i just quan entro a Twitter em trobo un fil prou interessant. Hi ha qui pregunta, quina fantasia teniu pendent de realitzar? Una de les respostes em va compungir. 

A partir d'aquell moment, hi vaig començar a donar voltes. Ja fa un temps que havíem parlat de fantasies pendents de realitzar. Qui et digui que ja les ha complert totes menteix perquè en aquesta vida sempre sorgeixen nous reptes. La fantasia d'ella era una que sempre m'havia inspirat per escriure un relat. De fet, és una imatge que conservo d'una pel·lícula. Et sona "Lucía y el sexo"? Potser m'erro perquè fa molts anys que no l'he vist, però en un moment hi ha una escena que recordo i molt.

Conèixer de primera mà aquella fantasia em va portar a preparar un pla per poder acomplir els seus desitjos. Més que fer-la realitat per ella, potser ho feia per mi. Però, et preguntaràs, de què es tracta? Quin pla? O potser va ser tot fruit de la casualitat? Ho hauràs d'anar descobrint a poc a poc. De moment, només et puc dir que m'he posat música clàssica de fons per anar desfilersant tot el que va succeir aquell jorn.

Durant les vacances de Setmana Santa em van convidar a la inauguració d'una exposició. No és que em fes especial il·lusió anar-hi, però em va convèncer el fet que era en una casa antiga, en una masia. Havies d'anar seguint el fil de les estances per poder recórrer un munt de fotografies. Sens dubte que vaig acceptar la invitació perquè era un compromís, tot i que el resultat final va ser més que satisfactori.

Ningú em va voler acompanyar a l'acte d'inauguració. Tothom preferia estar amb la família que venir a veure un munt de fotografia eròtica. Les imatges del meu amic convidaven a gaudir de la bellesa del sexe. El que sabia plasmar millor, era la realitat dels cossos masculins i femenins que s'entrellaçaven en diferents situacions.

El primer pas va ser trobar aquell coi de masia que es trobava perduda "in the middle of nowhere". Seguint les indicacions del GPS hi vaig poder arribar. La nit ja començava a caure, el canvi d'hora no arribaria fins uns dies més tard i encara fosquejava més aviat de l'habitual. Vaig aparcar el cotxe, m'ho vaig pensar dues vegades abans d'entar. Fitava la gent que rondava pel voltant, tot eren parelles que reien els uns dels altres i em preguntava què coi hi feia en aquell paratge de l'Empordà. 

Abans d'entrar, em vaig girar per guanyar temps i analitzar l'entrada de la masia per focalitzar cares conegudes, vaig fer una instantània d'aquell capvespre. Colors bonics, cel de clarobscurs que conformaven un paisatge idílic. Per sort, ben aviat vaig notar com algú em tocava l'espatlla. Em vaig girar sigil·losament per veure la cara d'en Màrius, ell era qui organitzava tota aquella vetllada i qui retratava a la perfecció les imatges de l'exposició.

Ens vam fondre en una abraçada. Ell per amagar els nervis de la inauguració, en el meu cas era per sentir-me acompanyat al voltant d'un munt de cares desconegudes. Al seu torn, va venir la seva esposa, amb la Cris manteníem un bon feeling. Segona abraçada de l'exposició. Ràpidament, va arribar la primera copa de cava i amb un moment ja m'havia desprès dels anfitrions de la vetllada. Restava sol. Ells anaven i venien parlant amb un, un altre… enmig de grans somriures, era el seu gran dia.

Dins del meu cap començava a rondar la idea que no restaria massa estona en aquell indret, però havia de fer acte de presència. Decidit, un cop feta la presentació, una aclucada per totes les imatges, una nova copa de cava, acomiadar-me i cap a casa. Ningú m'hi esperava, però tampoc m'hi sentia còmode en aquell indret inhòspit. 

A fora ja era negra nit. La temperatura havia baixat considerablement, per sort, dins de la masia s'hi estava molt confortable. Va començar a sonar música de jazz. De fons, sentia els somriures, les converses, les interaccions entre uns i altres. Semblava una fantàstica vetllada, mica en mica m'hi anava trobant més a gust. Em vaig posar a observar a tot el personal.

Crec que aquella exposició es podria haver anomenat perfectament, retrospectiva del món B de Twitter. Hi havia un munt de personatges que coneixia. Ells a mi no, perquè a part d'en Màrius, poca gent sabia qui era jo. De fet, en el seu anhel de descobrir qui coi era jo, s'amagaven un munt d'interncanvi de mirades cap a mi per descobrir-me. Per sort, estava ben cobert i no havia de patir perquè ningú em descobrís. Si alguna imatge amb  les cares de la gent congregada en aquella inauguració sorgís a les xarxes socials, de ben segur que escandalitzaria a més d'una persona. No era pas el meu cas. No hi havia caigut que podria haver convidat a algú del món B, però preferia la meva soledat.

Vaig a fer una ronda per l'exposició o demano una altra copa de cava? Aquest era el meu dilema quan ja portava mitja hora entre tota aquella gent. Quan em disposava a seguir la ruta per les diferents estances de la masia, algú va interrompre les converses. Per fi, arribava el moment dels parlaments. Mitja horeta més i ja podria sortir. En Màrius va agafar el micròfon i va començar a donar les gràcies a tothom qui va assistir a l'acte. En el meu cas i com ja teníem acordat, per agraïr-me el suport, només em va dirigir una mirada i una aclucada d'ull. No havíem previst, que tothom em miraria, però com que no restaria molta estona més en aquell espai no importava.

Després dels discursos, ens vam abraçar de nou, li vaig desitjar molta sort i li vaig explicar que faria un cop d'ull a l'exposició i marxaria cap a casa. Em va fer mala cara, però en Màrius sabia com era i m'entenia a la perfecció. Estranyament, cap dels assistens es va interessar per l'exposició, sinó que van seguir bevent i rient entre ells. Amb més calma podria veure les imatges.

Vaig demanar una copa de cava i vaig començar a desfilar per les diferents estances de la masia on s'hi reunien un munt d'imatges. Algunes eren més inspiradores que d'altres, però al cap i a la fi m'agradava veure el treball fet pel meu amic. Algunes ja les havia vist i d'altres eren noves per mi. Vaig poder dibuixar cada indret de la part baixa de la masia, eren les més tendres per dir-ho d'una manera. Com si es tractés dels preliminars d'un afer sexual. Al pujar al pis de dalt, vaig comprovar com el to anava en augment i la sensualitat cada vegada fregava més l'erotisme per dir-ho d'alguna manera. Les imatges havien pujat molt més de to. En aquell punt, em vaig preguntar, quants dels assistents arribarien a la part de dalt o si sabien que hi havia part de dalt? Preguntes sense resposta.

Era ben curiosa la combinació de les imatges amb cada habitació. Entro al que semblava la biblioteca i hi trobo un munt de fotos que conjuguen a la perfecció amb aquell indret. Haig de felicitar a en Màrius, ha fet una molt bona feina. Qui hauria imaginat una escena en un indret com aquell? Sabia captar tots els ingredients que conjugaven el moment, amb els cossos. 

Surto delós per veure una nova estança de la part de dalt. Obro una nova porta i m'endinso al món creat. Per un moment, escolto de fons com una porta es tanca darrera meu. Potser ve de la part inferior, però diria i molt que algú segueix el meu recorregut. Aquell so s'interposa en el meu gaudi. Fins llavors, havia congeniat perfectament entre l'artista, les fotografies i les estances, però ara algú s'interposava en el meu camí i em trencava la meva comoditat.

Aconsegueixo obviar qualsevol moviment i em centro en aquell dormitori. Em transporta a noves sensacions i fins i tot em sorgeixen noves idees per escriure nous relats. Sembla mentida el que pot aportar una imatge a algú que li agrada escriure. Tot plegat es trenca, en el moment que denoto unes passes que s'apropen cap a mi. Em reincorporo, obro la porta i segueixo. Ni em giro per observar qui ha descobert la segona part de l'exposició. No m'interessa.

Obro una nova porta i arribo dins d'un gran bany. No sé com s'ho ha fet en Màrius, però aconsegueix recrear una escena perfecta. La banyera està plena d'aigua, hi poso la mà i està a una temperatura òptima. Li haig de preguntar com ho aconsegueix. Em venen ganes de despullar-me i endinsar-me en aquell mar d'espuma. Un cop superat aquest impuls, busco la fotografia d'aquell indret. La imatge em deixa totalment immòbil. Es tracta de la fantasia que s'havia plantejat en aquell compte B. Quedo totalment absort. M'assec a la tassa del bany per contemplar-la i em comencen a sorgir més idees per relats. 

No sé quanta estona porto allí assegut, però de cop i volta s'obre la porta. Estic tan concentrat amb la imatge que no he notat el pas del temps. Una veu de noia em diu, "disculpa, no sabia que estaves utilitzant el bany…" mentre somriu. De fet, era natural que ho pensés perquè estava assegut. Intercanviem una lleu conversa, la fito de dalt a baix. El més estrany de tot plegat és que aquella cara m'és coneguda. Diós, ara em ve al cap, ens coneixem, tot i que ella no ho sap!

• T'agrada l'exposició? - em pregunta ella.
• Sí, és d'un amic meu i trobo que el que ha recreat en aquest bany és la part que m'està agradant més- li contesto tot pensant que mai havia mantingut una conversa en una estança com aquella.
• A mi m'agrada molt aquesta imatge. De fet et podria fer una confessió…
• Quina? - li responc tot intrigat.
• El que pots veure a la imatge és una de les meves fantasies…- al respondre això em quedo sense paraules durant uns minuts fins que abandono la imatge per centrar-me en el que passa allí dins.
• Precisament no fa pas massa, vaig llegir un fil a twitter on es parlava de fantasies i crec que algú va respondre que aquesta seria la seva, no series pas tu?- acte seguit ella va quedar petrificada, no s'esperava la meva resposta. Va tardar una estona a respondre.
• Com ho saps que vaig ser jo? No serà que ens seguim i tu ho saps i jo no ho sé?
• Podria ser - vaig contestar incisiu-, a més et vaig fer like a la resposta. Tot i que et prohibeixo ara mateix treure el mòbil i comprovar-ho - vaig respondre somrient.
• Mai ho faria això…tot i que faria…
• Què faries? - en aquell precís moment es va iniciar el fil musical.

Encara assegut a la tassa del bany, vaig notar com s'apropava cap a mi i em besava als llavis. No esperava aquella reacció tan contundent. Només jugava amb ella, vaig veure clarament que ella jugava amb mi. Mai em guanyaria amb aquell joc, així que vaig passar a l'acció i en un moment la feia seure sobre meu. Ens movíem els dos cossos. De fet, hi feia calor allí dins fruit de l'aigua de la banyera. 

Em vaig tirar un xic enrere, per poder gaudir d'aquell moviment frenètic entre les nostres boques. Impulsava el seu cos contra el meu, tot denotant els seus pits que s'endurien a cada segon que passava. No vaig poder evitar, jugar amb la seva orella i començava a xiuxiuejar-li que potser aquella imatge es faria realitat en aquell precís moment. Al cap d'un moment, ja començava a suspirar a poc a poc, mentre fitava parts del meu cos per sobre la roba.

Els cossos anaven desprenent més i més temperatura. Era qüestió de temps que algú ens pogués enxampar en aquell punt de l'exposició. La vaig aixecar i la vaig posar contra la porta per aconseguir tancar-la per si venia algun curiós. Vaig aconseguir que per un moment sortís un dels pits a l'aire i comencés a jugar amb ell. Me'l vaig posar a la boca i el vaig començar a xuclar sense miraments. Ferm, dur i amb ganes de ser succionat, ho demanava a crits.

Ella al seu torn intentava baixar la mà per poder descordar els pantalons. Al aconseguir-ho va posar la mà a dins fins a trobar allò que volia. Em provocava amb els seus lleus moviments per sobre la roba i després endinsant en un camí ple de provocació que a l'hora em comportava que jugués més i més amb el seu pit fent que deixés anar lleus esbufecs de passió descontrolada. El baf de l'habitació cada vegada era més persistent i alguna gota de suor començava a supurar pels nostres cossos.

Em vaig arrenglerar amb la seva orella per xiuxiuejar-li de nou "la imatge". Ho va entendre a la primera. Es va girar cap a la pica del bany rústic, em vaig posar al seu darrera i vaig començar a jugar amb ella. No ho vaig poder evitar, vam fusionar les nostres mirades en el mirall fins que una de les meves mans va aconseguir treure els pits a la vista. Els tocava, els premia, hi jugava de manera persistent mentre ella notava al seu darrera com cada vegada la premia amb més força per sobre la roba. Ella mateixa va pendre la iniciativa, es va despendre dels meus pantalons i va jugar amb mi a poc a poc, de manera provocadora. De tant en tant, no m'en podia estar de mirar al mirall per veure-la gaudir d'aquella manera i com posava una cara provocadora per aconseguir allò que li venia de gust, emular la imatge de l'exposició. Però encara mancava un pas més per fer-la del tot realitat.

Sense ni pensar-ho, em va enretirar un xic, em va pendre el sexe amb la mà i de cop el va conduir cap a dins seu. Entrava a la perfecció amb un ritme incontestable. Cada vegada intentava agafar-me més fort per poder arribar fins al fons. Seguia sonant la música i com si es tractés d'un acompanyament d'aquella imatge el ritme anava en augment. La prenia amb força, va despendre un llarg esbufec de plaer que vaig contrarestar tapant un xic la boca per si hi havia algú aprop. 

Cada vegada el ritme anava més en augment. Estava ben agafat contra el seu cos, els seus pits es movien amunt i avall sense tenir un retorn clar. El ritme era frenètic, estàvem desfermats, sense control, mirant les nostres imatges com es plasmaven en aquell mirall del bany. No parava de gemegar, la meva mà ja no era capaç de controlar tot aquell deliri provocat per una imatge. 

De cop i volta i sense esperar-ho em vaig trobar en una situació inusual. Vam escoltar un soroll de fons. Algú estava intentant entrar al bany. Vam parar de cop i volta, la respiració era accelerada, per sort, la música va aconseguir apaivagar-la i provocar que l'estrany es pensés que la porta estava bloquejada per algun motiu sense explicació. Al cap d'uns moments, vam notar com les passes s'allunyaven a poc a poc. 

Aquella situació no podia quedar com un coitus interruptus. D'aquesta manera vaig pendre de nou la iniciativa. Vaig pensar un pla de fuga. Però primer havia d'acabar una coseta. Vaig girar-la, la vaig mirar fixament als ulls, la vaig apropar contra la pica i sense pensar-ho vaig entrar dins seu. "Si us plau, acaba el que has començat". Em vaig abraonar sobre el seu sexe. Ella estava totalment entregada i necessitava arribar al final. Pressionant fort contra la pica vaig entrar una vegada i una altra sense que no hi hagués demà ajudant amb un joc de dits que la feien orgasmar. Va deixar anar un breu esbufec fins que no va poder més. 

Ràpidament vaig reaccionar. Ens vam vestir a cuita i corrents. Feina vaig tenir a poder-me posar la roba. Vaig obrir la finestra  per poder sortir d'aquella estança. Vam fugir ràpidament. Jo vaig ser l'últim i en aquell moment vaig sentir com algunes persones es reunien al voltant de la porta per poder-la obrir. Per sort, vam poder baixar sense problemes des de la teulada. Ens vam arreglar les cares gràcies a l'aire fresc que corria aquell vespre. Vam tornar a entrar a la masia com si res hagués passat. Vam pujar a dalt al sentir una mica de soroll i ens vam afegir a  la gent que entrava dins del bany i miraven atònits com algú s'havia escapat per la finestra. El que no sabien, era que aquell algú estava entre la resta de la gent.

Al final, vaig tardar una estona a marxar cap a casa. Mai m'hauria pensat que aquella exposició d'imatges acabés essent tan complexa. Haig de reconèixer que tot i el petit afer del bany, em va agradar molt tot el que hi vaig veure, en Màrius s'havia superat. Tot i que puc afirmar, que en el meu cas, encara em vaig superar molt més que no pas ell, perquè vaig endinsar-me tant en les seves imatges que fins i tot una la vaig portar a la realitat de l'exposició com si es tractés d'una performance, però sense públic. 

Confinada

Arraulida al sofà el mòbil comença a parpellejar. Qui deu ser? Estic mig adormida i miro a la pantalla. És en Ciri “Mia, em vens a veure?”. Somric i m’ho penso dues vegades, quina temptació. “No puc, estic confinada”. Aquesta és la meva resposta. Em respon amb una cara trista 😢 però allò és l’inici d’un joc que no sé com acabarà.

Seguim la conversa estèril i li responc amb l’etiqueta “#joemquedoacasa”. Mica en mica, em va donant conversa. No recordo ben bé de què parlava, és com un pensament fugisser que em trasllada a les darreres trobades. Tanco la ment i em fa reviure allò que he viscut. Crec que aquest record es quedarà de per vida a la meva ment, tot i que no deixen de ser senzills traços del passat.

Durant una estona, espero una nova resposta. Res de res, fins que començo a rebre un seguit de missatges que comencen amb un “vull posseir-te el cervell”. Aquella afirmació pot més que tot plegat. Aconsegueix que abandoni el meu confinament i em traslladi a una nova dimensió.  Opto per no respondre res de res. Ha vist que he llegit el missatge, però no penso dir-li res més. Em tapo amb la manta al sofà i acluco els ulls per una estona, el cos es relaxa i la ment fa de les seves.

“Despulla’t”. Obeeixo com mai ho he fet. Em descordo la camisa a poc a poc deixant entreveure els meus pits. Un botó, dos botons i vaig seguint fins deixar-la ben oberta. Els dibuixo amb la punta del dit. Després ressegueix el meu ventre i arribo als pantalons. Faig el mateix, els descordo, un botó, dos botons, tres botons. “Ara vull que et posis la mà sota dels pantalons”. Obeeixo. Mica en mica, m’humitejo només de pensar que el tinc a pocs metres de mi. 

“Gira’t i treu-t’he els pantalons”. Obeeixo. Ho faig sigil·losament deixant entreveure el meu darrera. Em desprenc de la camisa, em descordo la roba interior i per últim faig baixar els pantalons fins quedar-me pràcticament nua davant d’ell. Em mira i el noto com es va excitant a poc a poc. Sé que em vol tocar, però no ho pot fer, una mena de paret de vidre ho evita. 

“Estira’t al sofà”. Obeeixo. Ho faig i començo a jugar amb el meu cos. Toco amb suavitat els pits, els acaricio perquè es vagin endurint a poc a poc. Després baixo la mà cap al ventre fins al melic i retorno a pas lent cap als pits per tornar-los a acaronar. Repeteixo el joc una, dues i tres vegades fins que obro els ulls. Ell està cada vegada més i més excitat. La paret de vidre segueix allí.

“Et vull posseir el cervell”. Fes-ho. Al sentir aquelles paraules em conviden a seguir jugant. Ara ja no paro la mà al ventre, sinó que la baixo un xic més avall. No puc evitar veure’l allí, excitat i inserir la mà dins de la roba interior per començar a jugar amb el meu clítoris. Aquell joc, m’està tornant boja. Cada vegada tinc més ganes que es trenqui la paret de vidre, però en Ciri no té cap mena d’intenció de trencar-la. Vull que la trenqui, vull que no només em posseeixi el cervell, sinó que també ho faci amb mi, no puc quedar-me així, són masses dies sola.

“Ara et penso mossegar les natges”. Fes-ho. Els meus ulls s’obren com a plats. De cop i volta noto com estic girada al sofà i en Ciri a poc a poc em comença a mossegar. Allò m’excita i molt. Noto com els pèls de la barba insípida em van acaronant a cada mossegada superficial, però òptima perquè em mulli a cada nou joc que inicia. Em treu d’una sotragada la poca roba interior que em queda. Estic totalment nua, el vidre ja no existeix i cada vegada noto una mossegada més fervent al meu darrera.

“Deixa’t anar”. Obeeixo. Ho faig i noto com una de les mans comença a jugar amb els meus pits a l’hora que segueix inspeccionant les meves natges. El mugró està totalment dur i l’acaricia amb les puntes dels dits. Quan ho fa, noto com em vaig accelerant més i més i quan per fi deixo anar un lleu gemec ho aprofita per queixalar-me. Ara sí que m’he deixa’t anar per complet i em remoc per sobre el sofà.

“Deixem entrar”. Fes-ho. No puc evitar posar-me perquè entri des del darrera. Primer va jugant amb mi. Noto com el seu sexe es passeja sense una direcció concreta fins que amb un moviment aconsegueix posar-lo a la meva porta d’entrada del plaer. No es mou, senzillament em provoca a l’hora que segueix enganxat a mi jugant amb els meus pits i fent-me patir. Cada vegada em provoca més. Moc el meu cos per provocar que entri dins meu, però els meus precs no són escoltats. M’està tornant boja.

“Sigues pacient”. Obeeixo. Quan escolto aquelles paraules no ho puc evitar i m’humitejo més, ja sap que no sóc gens pacient. Segueix jugant amb els meus pits i la mà em prem les natges. Deixo anar unes lleus paraules “Si us plau Ciri”. Al sentir-ho no ho pot evitar més i entra dins meu amb tota la força i tot el desig. El noto com les embranzides van fins al fons gairebé sense deixar-me ni anhel. No sé si tenia més ganes jo o ell d’entrar fins al fons. 

“Et faré patir com mai”. Fes-ho. Aquelles paraules van retronar per tot el meu cos. A cada embranzida notava tot el plaer del seu sexe. S’aferra fort al meu cos, però ara es tira un xic enrere. Quan segueix amb el seu joc, em fa patir però encara em posa més en el moment que la seva mà pica contra la meva natja. No sé si podré aguantar molta estona més així.

“Aguanta”. Obeeixo. És molt fàcil dir-ho i molt complicat fer-ho. Ara ha començat un nou joc que no em deixarà molt tranquil·la. La seva mà es posa sobre el meu clítoris que està ben dur. Noto el seu sexe com entra fins al fons, alhora, la mà prem el meu sexe. Quina sensació més plaent. No puc evitar els gemecs. Em té al límit. Si segueix massa estona així no ho podré evitar i no aguantaré.

“Corre’t”. Obeeixo. Quan sento aquestes paraules no ho puc evitar i em deixo anar per complet. Arriba al fons. El seu cos està totalment arraulit sobre meu. No para d’entrar i sortir. Deixo anar un crit plaent indicant que li he fet cas en tot allò que em deia. Ell s’ha deixa’t anar sobre meu i noto com em deixa totalment exhausta per aquella batalla que hem mantingut.

Estirada al llit obro un ull. Instintivament agafo el mòbil. A la pantalla un missatge d’en Ciri “Mia, com estàs?”. Miro a un costat i un altre. No hi és. La pantalla de vidre no existeix. Només m’he quedat amb el missatge de saber com estava. No sé ni quina hora és i la meva cara d’estupefacció va en augment. Quins somnis es poden arribar a tenir confinada.

Durant els dies que porto confinada no m’ha dit res i des que ens coneixem mai m’ha preguntat com estic o deixo d’estar. Per primer cop a la vida es preocupa per mi. En situacions com la que passem, és quan realment veus qui tens al costat i qui no. Si en el fons m’aprecia, ara ho veig.

La música d'en Màrius

En Màrius és un home casat, “feliç”. Per què ho dic entre cometes? Molt senzill, sempre hi ha qui té un costat amagat i ell com molts el té. Saps que li agrada la música? Saps què li provoca la música? Jo sí...ho vols descobrir? Ja t’aventuro que serà un camí d’anada i tornada dins la vida d’aquest personatge.

Potser t’agradaria conèixer un xic més qui és i què fa. Fa uns anys que està casat. És “feliç” perquè té una vida complerta segons els estàndards de la nostra societat. És comercial en una empresa, té un bon sou, treballa de dilluns a divendres i durant el cap de setmana fa escapades a la casa que tenen a la muntanya i durant l’estiu aprofita amb la seva parella per anar a l’apartament dels sogres arran de mar.

Fins aquí tot correcte. Però en Màrius té un costat que ben poca gent coneix. Si segueixes llegint tu seràs una altra d’aquestes persones que el coneixerà. No sap què li passa, però certes cançons fa que es transformi. D’aquest fet no en va ser conscient fins fa un parell d’anys aproximadament. La música fa que es transformi i no sigui el mateix de sempre, es converteix en un seductor en tota regla.

Segurament que si algun psicòleg el visités, trobaria l’origen d’aquesta transformació en una experiència viscuda fa molts anys. A ell no li preocupa i per això aprofita al màxim aquest component que s’amaga darrera d’aquesta cara de bon noi. Aquest fet és un perill, perquè la música ens envolta a totes hores. La ràdio l’acompanya durant bona part del dia quan va amunt i avall, per aquest motiu quan va acompanyat intenta escoltar ràdios amb contingut obviant les musicals. Si entres al seu cotxe, veuràs que no té cap emissora musical. El problema és quan un interlocutor femení li demana que posi un xic de música, heus aquí el problema. Però com sempre en té la solució, sintonitza un canal de música clàssica i aprofita per escapar uns riures.

Ja fa uns dies a la feina va començar una nova companya. Des del moment que la va conèixer va pensar que hi havia quelcom en ella que li provocaria posar música al cotxe. Intentant evitar qualsevol contacte es va començar a comportar com una persona tímida. Mantenia molt les distàncies i no buscava cap moment per intercanviar unes paraules amb ella. Sempre s’havia mostrat com una persona oberta, però amb ella sabia que havia de mantenir les distàncies, del contrari coneixeria la seva part més fosca.

Quan la Marta va conèixer en Màrius es va estranyar molt. De fet, ja feia gairebé una setmana que treballava en l’equip comercial i n’havia sentit a parlar molt. Quan els van presentar va notar com un calfred en el seu interior, el seu sisè sentit li anunciava que aquell home no era com semblava, hi havia quelcom dins seu que volia descobrir, què s’amagava darrera d’aquella aparença d’home tímid que havia conegut, però que tots els seus companys sempre havien dit que era molt obert? Per què amb mi es comporta així? Era la gran pregunta de la Marta.

En Màrius seguia amb la seva tasca com a comercial. Marxava de bon matí i visitava els diferents clients. Quan la veia a ella a l’empresa, l’evitava al màxim, era com si veiés el diable, però sabia que tard o d’hora alguna cosa acabaria passant. Quina? No ho sabia. On? Tampoc. El que si sabia és que a la feina no hi volia embolicar el canvi que experimentava quan escoltava música al cotxe. Quan sortia del seu lloc de treball, el que fes o deixés de fer era cosa seva.

La relació entre els dos no millorava. Ell se seguia comportant com algú fred i distant, com si tingués un problema amb la Marta. Aquest fet cada vegada li cridava més l’atenció a ella. Què li he fet? Ens coneixem d’alguna cosa? Li he fet una mala passada? Eren preguntes sense resposta. Com a dona amb caràcter que era, estava disposada a preguntar-li si tenia algun problema amb ella, però al final s’hi repensava perquè feia poc temps que havia entrat a treballar, li agradava la feina que feia i no tenia ganes de buscar-se problemes amb algú que era molt ben considerat entre els companys i els caps. 

Dijous al matí la Marta va anar a l’empresa. Es va preparar un cafè. Des de lluny va veure en Màrius i observava com feia broma amb la resta de companys. Amb tothom hi tenia una molt bona relació, però amb ella sempre hi tenia un eixut bon dia, intercanvi de mirades i poca cosa més. Ella va sortir a fer la ruta habitual que li pertocava dijous.

En Màrius va arribar a la feina i va saludar als companys de manera alegra. Va fer broma amb un parell de companys. Quan va passar pel costat d’ella només li va sortir un just bon dia. Ella la va correspondre amb un gest i poca cosa més. Aquella situació l’incomodava, no sabia el motiu de la seva reacció envers la nova companya, però dins seu s’hi removia quelcom, ben aviat succeirien els primers esdeveniments.

La Marta no tenia cap reunió aquell matí per tant, va agafar el cotxe i va començar la ruta. En canvi, ell tenia reunió amb el seu cap. Es va allargar gairebé una hora, almenys un cop per setmana marcaven objectius. De fet, en Màrius ben aviat s’hauria de convertir en el nou cap de vendes, tothom ho sabia. Nous aires per l’empresa. Un cop acabada la reunió va sortir a fer la seva part més comercial, el que a ell realment li agradava, visitant a clients i pujant els seus objectius de vendes. 

No tenia una ruta concreta quan sortia. El seu instint el va convidar a anar per una via poc transitada, li agradava conduir per llocs on hi hagués poc trànsit encara que tardés 5 minuts més. Es posava la ràdio i aprofitava per fer algunes trucades per agilitzar la llista de visites i per concretar cites pel dia. Quan ja portava una estona i enmig d’una trucada va veure com hi havia un cotxe parat al voral de la carretera, caigut en part dins d’un ramal d’aigua. En aquell tram si hi passava un cotxe cada 30 minuts ja era molt, per això va penjar la trucada i es va aturar al costat del cotxe a l’entrada d’un camí de sorra.

En Màrius va baixar del cotxe i es va dirigir cap al cotxe aturat per ajudar la persona que hi havia a l’interior. Quan hi va arribar es va quedar de pedra i la cara li va canviar per complert, era la Marta. Si hagués fet cas al seu cap, hauria sortit corrent però el cor li deia que havia d’actuar per mirar si li havia passat alguna cosa. Va obrir la porta del cotxe i la va ajudar a sortir-ne. Ella es va quedar de pedra al veure que era ell.

• Estàs bé? - li va preguntar en un to fred però preocupat
• Sí, no m’ha passat res, ha creuat un animal enmig de la via i al voler-lo esquivar ha fet que el cotxe s’em quedés dins del ramal d’aigua. No el puc treure i ara estava trucant a la grua per si em podia venir a treure el cotxe - va explicar tota accelerada la Marta.
• El més important és que estiguis bé. Vols que em quedi fins que arribi la grua? 
• Deus tenir clients per visitar…
• En tinc uns quants sí, però no em fa res perdre una estona. En aquesta carretera hi passa molt poca gent i hi podries perdre tot el dia.
• D’acord - va respondre ella alleujada.

En Màrius va tornar fins al cotxe per fer un parell de trucades i posposar les visites per l’endemà al matí. Entre l’estona que havia perdut amb la reunió i la que preveia que tardaria en arribar la grua només tindria temps per visitar els clients de la tarda. Mentre feia aquelles trucades es mirava la Marta des de lluny. Quan ho feia, el seu cos es ruboritzava, hi havia quelcom en ella que li atreia i molt, no sabia el què. De totes totes havia d’evitar posar música al cotxe, hauria estat la seva perdició.

Ella es movia al costat del cotxe comprovant si hi havia algun desperfecte. Una de les rodes semblava que havia quedat inservible. Ell se l’ha mirava des de lluny mentre seguia fent trucades. Les temptacions començaven a recórrer la seva ment quan observava com es movia aquí i allí. Es fixava en la seva vestimenta. Era un dia d’una temperatura d’uns 20 graus, tirant cap a la primavera. Vestia una faldilla que deixava veure les seves cames i marcava bé el seu cos. A dalt, una camisa blanca que li indicava algunes de les temptacions que hauria de superar al cotxe. 

Després d’una llarga estona es van acabar les trucades. Ja feia més de 20 minuts que la Marta havia trucat a la grua però encara no havia arribat. De sobte, va sonar el mòbil d’ella, el pitjor de tot plegat era que no era el típic to de trucada sinó una música. En Màrius estava totalment perdut perquè la cançó era una de les seves temptacions, un dels èxits que sonava últimament i que tenia quelcom en la seva melodia que el feien transformar. La melodia no parava de sonar, ella  es va atansar a l’interior per respondre però ja era massa tard per ell.

La cançó d'en Màrius

Des de lluny va intentar contenir-se i al penjar li va preguntar si era la grua, ella va respondre que sí i que en 5 minuts arribaria. El cos d’en Màrius es va alleujar per uns moments. Va anar al cotxe i va fer una trucada per apaivagar la cançó. Estava nerviós. El seu interlocutor li va notar cert nerviosisme, ell va dir que no li passava res de res. Al cap d’un moment va arribar la grua. Ja havia passat el pitjor.

La grua va recollir el cotxe i a la resposta si necessitava un taxi per tornar a l’oficina, ella va respondre que el seu company ja la portaria fins on fes falta. En Màrius es va haver de concentrar de nou, ho tenia clar, escoltar programes de contingut i arribar quant abans millors al seu destí. Estava a una mitja hora, per tant havia de ser valent i evitar de totes totes escoltar música. Tenia el do de la paraula i faria el possible per buscar temes de conversa.

Un cop dins del cotxe ell va prendre la iniciativa. Sabia que havia de capitanejar la conversa. Anava traient temes de conversa. Preguntant sobre com se sentia en el seu nou lloc de treball i indagant un xic dins la seva vida. Mica en mica s’anava sentint més còmode. La ràdio sonava de fons i en Màrius estava totalment relaxat. Li havia desaparegut totalment aquell pànic a deixar-se portar.

La Marta se sentia contrariada. Com podia ser com un home com aquell que feia unes hores la saludava amb un fred “hola” o “bon dia”, ara la portés en cotxe. De fet els companys tenien raó quan deien que era un home extravertit. Aquest va ser el seu primer pensament, mica en mica es va sentir còmode com ell i es deixava portar per la conversa, va dissipar per complert aquell pensament estrany, però quelcom dins seu l’atreia cap aquell home.

Seguien fent la ruta per carreteres secundàries quan de sobte tot va canviar. El telèfon de la Marta va començar a sonar amb força. Aquella melodia va sonar amb insistència. El mòbil s’havia amagat al fons de la bossa. En Màrius ja no sabia què fer, estava sonant massa estona i aquella música l’estava fent transformar. Ja no hi havia marxa enrere i un cop finalitzada la trucada…

Per fi va trobar el telèfon i va contestar. Era el seu cap preguntant si havia pogut resoldre el problema del cotxe. Ella va explicar que ja tornaven cap a l’oficina, que en una estona arribarien. Al penjar, va seguir amb la conversa. En Màrius se la va mirar de reüll. La faldilla se li havia pujat un xic i quedava a la vista una part de les seves cames. La calor de l’interior del cotxe feia que de tant en tant enviés una mirada fugissera cap a la seva camisa, buscant algun detall que se li passés per alt. Dibuixava la seva figura mentre anava conduint, començava a imaginar com podria començar tot aquell joc.

Ella seguia donant conversa, sentia com la seva veu era diferent, més elegant, més ferma, com més seductora. Quelcom dins seu anava canviant. En Màrius va treure la ràdio i va posar música que tenia al cotxe. Tot era part del seu pla. Anava sonant aquella música que el feia esdevenir un seductor en totes les de la llei. Mantenia el braç ferm sobre el canvi de marxes i ella en un gest li va acariciar el braç.

Aquell moviment el va aprofitar en Màrius per quan canviés de marxa deixar anar la mà i fer-la passar suaument per sobre la part de les cames de la Marta que havien quedat al descobert. Ella lluny de fer un gest de refús, va optar per fer com si res i el va convidar a seguir jugant. Les mans d’ell van començar a pujar entre les cames, anava parlant com si res passés. Ella va acariciar amb suavitat el braç i el va convidar a anar un xic més enllà. La mà es va escórrer per sota la faldilla, ella va obrir un xic més les cames i va deixar pas a un moment de contacte. La mà fruïa amb el seu pas ferm cap a l’interior, notava com es podia moure sense problema i pujava i pujava sense treva. 

La Marta es deixava anar i li agradava aquell tacte, aquell joc mentre la música anava sonant. Es va descordar un botó de la camisa, dos fins a tres per deixar els seus pits a l’aire. Se sentia totalment excitada i els dits d’en Màrius feien de les seves per sota les cames. S’obrien pas indefinidament. En un moment de dèjà vu va agafar la mà i la va dirigir cap als seus pits tocant la part exterior, els va prémer amb força a l’hora que ella va tancar per un moment els ulls per deixar-se anar.

El joc anava seguint a l’hora que ell conduïa per aquella carretera. Va observar un camí que entrava, sense pensar-ho en Màrius va girar en aquella direcció i es va amagar. Va frenar el cotxe i ja no va poder evitar fer el que el cos li demanava des de feia molta estona. Amb el motor en marxa i sense temps per res es va girar cap a la Marta i va començar a jugar amb aquells pits. Ara tenia les dues mans lliures i va posar la mà que li quedava lliure per jugar per sota les cames. Ben aviat en va rebre la primera recompensa quan ella va començar a gemegar. Es deixaven portar pel moment.

La Marta va començar a descordar els pantalons d’ell. Va posar les mans dins i va començar a jugar amb el seu sexe mentre anava sentint en el seu cos un munt de carícies que la transportaven al més enllà. L’anava prement a un ritme que li indicava el que li havia de fer. En Màrius com a bon amant, entenia aquelles indicacions tot i ser la primera vegada que gaudien junts al cotxe. Els dits d’ell ja havien començat a jugar amb el sexe. Quan ella premia un ritme més fort, ell li recompensava amb un dit que entrava sense cap mena de problema. Si persistia en l’intent, ell es posava el pit a la boca i el succionava sense parar fins que els dos a l’hora deixaven anar un esbufec de plaer.

En Màrius va tirar el seient cap enrere. Ella no s’hi va poder estar i es va posar sobre seu. Sort que era un cotxe ampli, es va situar entre les seves cames i va sentir com el sexe li entrava sense problemes. Es movia a un ritme lent, ell anava esbufegant de plaer a poc a poc. Li va posar la mà entre la cintura i la va acompanyar en aquell ritme apaivagat. Mica en mica, li feia pujar el ritme prement amb força les natges. A ella li agradava aquell ritme que va augmentar serpentinament. Les mans d’en Màrius agafaven cada cop amb més força les seves natges i les premia. Aprofitant que la tenia davant es va posar un dels pits a la boca mentre li demanava que anés més ràpid, que no parés, que es deixés anar. La Marta li feia cas en tot el que li deia, li encantava notar la boca, el sexe i les mans pel seu cos. 

Els dos seguien amb el ritme frenètic d’aquell matí de primavera dins del cotxe. La música seguia sonant de fons que es veia entretallada amb els gemecs consistents. El ritme era d’allò més alt, en Màrius premia amb força les natges i ja s’havia oblidat totalment dels pits. La Marta es deixava anar per sentir tot el sexe a dins seu, es va arquejar cap enrere fins que va sentir com tota la passió descontrolada d’ell entrava dins seu.

Just en aquell moment, els dos exhaustos es van quedar dins del cotxe i de nou el mòbil tornava a sonar. Van fer cas omís d’aquella trucada. Ella es va cordar la camisa i es va situar al seu seient, en Màrius se la va mirar i va pensar “aquesta cançó l’hauré d’afegir a la música del cotxe, és brutal”. Van tornar a la carretera sense dir res. El cotxe en silenci que es va trencar només en arribar a la seu de l’empresa. Ella es va acomiadar amb un “gràcies”, ell va moure el cap i va tornar a visitar els seus clients.