diumenge, 5 d’abril del 2020

Confinada

Arraulida al sofà el mòbil comença a parpellejar. Qui deu ser? Estic mig adormida i miro a la pantalla. És en Ciri “Mia, em vens a veure?”. Somric i m’ho penso dues vegades, quina temptació. “No puc, estic confinada”. Aquesta és la meva resposta. Em respon amb una cara trista 😢 però allò és l’inici d’un joc que no sé com acabarà.

Seguim la conversa estèril i li responc amb l’etiqueta “#joemquedoacasa”. Mica en mica, em va donant conversa. No recordo ben bé de què parlava, és com un pensament fugisser que em trasllada a les darreres trobades. Tanco la ment i em fa reviure allò que he viscut. Crec que aquest record es quedarà de per vida a la meva ment, tot i que no deixen de ser senzills traços del passat.

Durant una estona, espero una nova resposta. Res de res, fins que començo a rebre un seguit de missatges que comencen amb un “vull posseir-te el cervell”. Aquella afirmació pot més que tot plegat. Aconsegueix que abandoni el meu confinament i em traslladi a una nova dimensió.  Opto per no respondre res de res. Ha vist que he llegit el missatge, però no penso dir-li res més. Em tapo amb la manta al sofà i acluco els ulls per una estona, el cos es relaxa i la ment fa de les seves.

“Despulla’t”. Obeeixo com mai ho he fet. Em descordo la camisa a poc a poc deixant entreveure els meus pits. Un botó, dos botons i vaig seguint fins deixar-la ben oberta. Els dibuixo amb la punta del dit. Després ressegueix el meu ventre i arribo als pantalons. Faig el mateix, els descordo, un botó, dos botons, tres botons. “Ara vull que et posis la mà sota dels pantalons”. Obeeixo. Mica en mica, m’humitejo només de pensar que el tinc a pocs metres de mi. 

“Gira’t i treu-t’he els pantalons”. Obeeixo. Ho faig sigil·losament deixant entreveure el meu darrera. Em desprenc de la camisa, em descordo la roba interior i per últim faig baixar els pantalons fins quedar-me pràcticament nua davant d’ell. Em mira i el noto com es va excitant a poc a poc. Sé que em vol tocar, però no ho pot fer, una mena de paret de vidre ho evita. 

“Estira’t al sofà”. Obeeixo. Ho faig i començo a jugar amb el meu cos. Toco amb suavitat els pits, els acaricio perquè es vagin endurint a poc a poc. Després baixo la mà cap al ventre fins al melic i retorno a pas lent cap als pits per tornar-los a acaronar. Repeteixo el joc una, dues i tres vegades fins que obro els ulls. Ell està cada vegada més i més excitat. La paret de vidre segueix allí.



“Et vull posseir el cervell”. Fes-ho. Al sentir aquelles paraules em conviden a seguir jugant. Ara ja no paro la mà al ventre, sinó que la baixo un xic més avall. No puc evitar veure’l allí, excitat i inserir la mà dins de la roba interior per començar a jugar amb el meu clítoris. Aquell joc, m’està tornant boja. Cada vegada tinc més ganes que es trenqui la paret de vidre, però en Ciri no té cap mena d’intenció de trencar-la. Vull que la trenqui, vull que no només em posseeixi el cervell, sinó que també ho faci amb mi, no puc quedar-me així, són masses dies sola.

“Ara et penso mossegar les natges”. Fes-ho. Els meus ulls s’obren com a plats. De cop i volta noto com estic girada al sofà i en Ciri a poc a poc em comença a mossegar. Allò m’excita i molt. Noto com els pèls de la barba insípida em van acaronant a cada mossegada superficial, però òptima perquè em mulli a cada nou joc que inicia. Em treu d’una sotragada la poca roba interior que em queda. Estic totalment nua, el vidre ja no existeix i cada vegada noto una mossegada més fervent al meu darrera.

“Deixa’t anar”. Obeeixo. Ho faig i noto com una de les mans comença a jugar amb els meus pits a l’hora que segueix inspeccionant les meves natges. El mugró està totalment dur i l’acaricia amb les puntes dels dits. Quan ho fa, noto com em vaig accelerant més i més i quan per fi deixo anar un lleu gemec ho aprofita per queixalar-me. Ara sí que m’he deixa’t anar per complet i em remoc per sobre el sofà.

“Deixem entrar”. Fes-ho. No puc evitar posar-me perquè entri des del darrera. Primer va jugant amb mi. Noto com el seu sexe es passeja sense una direcció concreta fins que amb un moviment aconsegueix posar-lo a la meva porta d’entrada del plaer. No es mou, senzillament em provoca a l’hora que segueix enganxat a mi jugant amb els meus pits i fent-me patir. Cada vegada em provoca més. Moc el meu cos per provocar que entri dins meu, però els meus precs no són escoltats. M’està tornant boja.

“Sigues pacient”. Obeeixo. Quan escolto aquelles paraules no ho puc evitar i m’humitejo més, ja sap que no sóc gens pacient. Segueix jugant amb els meus pits i la mà em prem les natges. Deixo anar unes lleus paraules “Si us plau Ciri”. Al sentir-ho no ho pot evitar més i entra dins meu amb tota la força i tot el desig. El noto com les embranzides van fins al fons gairebé sense deixar-me ni anhel. No sé si tenia més ganes jo o ell d’entrar fins al fons. 

“Et faré patir com mai”. Fes-ho. Aquelles paraules van retronar per tot el meu cos. A cada embranzida notava tot el plaer del seu sexe. S’aferra fort al meu cos, però ara es tira un xic enrere. Quan segueix amb el seu joc, em fa patir però encara em posa més en el moment que la seva mà pica contra la meva natja. No sé si podré aguantar molta estona més així.
“Aguanta”. Obeeixo. És molt fàcil dir-ho i molt complicat fer-ho. Ara ha començat un nou joc que no em deixarà molt tranquil·la. La seva mà es posa sobre el meu clítoris que està ben dur. Noto el seu sexe com entra fins al fons, alhora, la mà prem el meu sexe. Quina sensació més plaent. No puc evitar els gemecs. Em té al límit. Si segueix massa estona així no ho podré evitar i no aguantaré.

“Corre’t”. Obeeixo. Quan sento aquestes paraules no ho puc evitar i em deixo anar per complet. Arriba al fons. El seu cos està totalment arraulit sobre meu. No para d’entrar i sortir. Deixo anar un crit plaent indicant que li he fet cas en tot allò que em deia. Ell s’ha deixa’t anar sobre meu i noto com em deixa totalment exhausta per aquella batalla que hem mantingut.

Estirada al llit obro un ull. Instintivament agafo el mòbil. A la pantalla un missatge d’en Ciri “Mia, com estàs?”. Miro a un costat i un altre. No hi és. La pantalla de vidre no existeix. Només m’he quedat amb el missatge de saber com estava. No sé ni quina hora és i la meva cara d’estupefacció va en augment. Quins somnis es poden arribar a tenir confinada.
Durant els dies que porto confinada no m’ha dit res i des que ens coneixem mai m’ha preguntat com estic o deixo d’estar. Per primer cop a la vida es preocupa per mi. En situacions com la que passem, és quan realment veus qui tens al costat i qui no. Si en el fons m’aprecia, ara ho veig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada