SUBTIL PERÒ PERSISTENT

En Didier estava ajagut a la butaca contemplant com passa el temps. De fons, la previsió meteorològica indicant que el país viu un dels capítols més intensos de fred de tot l’any. Fred glacial a fora, calidesa a dins. Tot i això, la seva ment perviu com si seguís en aquest hivern cruent i dur tot buscant respostes als seus principals interrogants. Remou un xic més el Hibiki 12 anys i de nou li remou tots els seus sentits. 

Degusta aquest whisky japonès. Amb el licor a la boca en busca cada un dels matisos. Denota aquelles puntes de dolçor de la vida, els aromes de fruites i una punta d’albercoc. El final és llarg, dolç i molt suau, en definitiva un beuratge subtil però persistent. Somriu al notar tots aquests matisos, possiblement aquest licor és com ell, qui sap.

De cop i volta, s’aixeca de la butaca i deixa el got de banda. Té ganes de saber si realment és un dels dies més freds de l’any o no. Es vesteix per l’ocasió, s’abriga per no passar fred i baixa al carrer. És negra nit, no hi ha ni una ànima que divagui com ell. Ni cotxes hi ha. Un lleu vent fa que noti el fred amb tota la seva intensitat, però decideix seguir passejant.

Els fanals van aguantant les envestides de les ràfegues de vent. Les ombres es van movent al ritme de la nit i al llarg del camí s’hi dibuixa la figura d'en Didier que segueix passejant. El vent s’atura per donar pas a un moment de calma, però al cap de pocs instants comencen a caure els primers flocs de neu. Alguns cauen al terra i desapareixen, d’altres ho fan sobre el cos d’en Didier que segueix transitant enmig de la nit.

Mica en mica, la roba se li va humitejant fins que arriba al costat del riu. Potser ja és el moment de fer el camí de retorn cap a casa. En tota l’estona, no s’ha creuat amb ningú, tothom s’ha tancat a casa. Calma total, respira l’aire pur i emprèn el camí de tornada. L’escalfor del whisky es va dissipant a mesura que van caient més flocs de neu. Cada vegada, la nevada és més persistent i més intensa. Ha d’alleujar el camí per no quedar atrapat.

Ja queda poquet per desfer la passejada nocturna. Es gira per un moment i per fi veu una ànima pel carrer. Veu com un cos es mou sigil·losament, passes curtes però decidides. S’atura un moment i observa aquella persona que divaga enmig de la nit com ell. L’altre cos s’atura per un moment i creuen les mirades, a en Didier se li glaça la sang quan veu aquella mirada tan profunda i fins a cert punt el cohibeix. S’està uns minuts aturat sota un fanal veient com desapareix aquella mirada i la silueta es dilueix. La nevada es reactiva.

Per fi arriba a casa, tremolant i certifica allò que deia la previsió del temps, fa molt de fred. Es despulla totalment per treure’s la roba humida, es posa un barnús per recuperar la temperatura. Veu l’ampolla de Hibiki i en tira un raig llarg al got. Segueix tremolant pel fred però amb un glop llarg i dur aconsegueix temperar el cos per un moment al mateix temps que tanca els ulls i reviu la figura del carrer. Ara el licor ja no és dolç i suau sinó que el troba fort, com si fos un altre beuratge totalment diferent. El que compta és que ha aconseguit lliurar-se del fred. S’estira a la butaca i es tapa amb una manta. 

S’arrauleix en ella, els ulls se li van tancant a poc a poc. El cos ja ha recuperat la temperatura i mica en mica entra en un profund son. Es trasllada al món dels somnis. Es troba enmig d’una gran nevada en un camp. No hi ha ningú, només un tel blanc. Va caminant fins que troba l’entrada a un bosc. Allí se li apareix la noia que ha vist durant la passejada. Durant uns minuts es miren amb intensitat. Aquell joc de mirades s’intensifica. En Didier no pot evitar de notar un desig inhòspit de voler-la posseir, però en aquell punt la ment s’atura i el somni es perd.

Durant tota la nit va tenint somnis. Alguns els recordarà i d’altres cauran en l’oblit. La imatge de la noia se li apareix diverses vegades. Està totalment excitat, a ella la té a sobre. Es mou a poc a poc i el mira. No pot evitar perdre’s en aquella mirada que tant l’obsessiona. Entra sense problemes dins seu i comencen un trepidant joc sexual on les envestides i les mirades s’interaccionen a la perfecció. Sembla que estan apunt d’arribar a l’orgasme però en aquell moment en Didier es desperta amarat de suor estirat a la butaca i amb la manta totalment rebregada.

Ja és totalment de dia. Es lleva, aixeca la persiana i observa el paisatge totalment blanc. El riu segueix el seu camí com si res hagués canviat, però tota la vall està recoberta d’uns nous colors, d’una nova vida. Per un moment, recorda els diferents capítols que ha somiat durant la nit. La mirada d’aquella noia el comença a perseguir, el pitjor de tot plegat és el gran desig que té per poder-la trobar de nou. Possiblement es retrobaran en el món dels somnis.

A la previsió meteorològica indiquen que durant els propers dies seguirà l’onada de nevades a tota la regió. Tot i això, ell decideix que cada nit, per molt fred que faci, sortirà a buscar-la per si es torna a repetir l’escena que el va trasbalsar. El ritual era sempre el mateix, una copa de Haikiki, ben abrigat i sortida al carrer enmig del fred a voltes acompanyat de neu, d’altres acompanyat de vent. Encara que sortís cada nit, ràpidament va veure com aquella escena possiblement era un somni. Després d’una setmana sencera, va decidir abandonar el seu retrobament. 

El cru hivern seguia assetjant la vida d’en Didier, però allò no evitava que a voltes emprengués alguna passejada nocturna per recuperar aquell rostre. Assegut a la butaca, la previsió del temps indicava que en un parell de dies les temperatures pujarien i es donaria pas a uns dies de bonança. En el seu interior, es diluïen les últimes opcions de retrobar-la, creia que amb el bon temps ja no la podria recuperar.

Havia de sortir de casa per desconnectar d’allò que l’inquietava, havia de tornar a veure aquella mirada. Es va abrigar i va caminar. Ja es notava que les temperatures no eren tan baixes. Mentre divagava pels carrers va anar a parar a l’entrada del cinema. I per què no entrar? Gairebé no hi havia ningú, només el personal i poca cosa més. Segurament seria l’únic que miraria una pel·lícula aquella nit. En va triar una a l’atzar de les que començaven al cap de pocs minuts.

Encara mancaven 5 minuts perquè el cinema es tanqués a les fosques. La sala restava totalment deserta. Es va sentir com s’obria la porta i una parella es van situar cap a la zona del mig. En Didier havia triat la zona de dalt, tot esperant que ningú se situés al seu costat. Els anuncis van començar, seguidament el film i sota el títol s’escolta com la porta es torna a obrir. Al final serem 4, va pensar. Com que hi havia molt poca llum, la persona gairebé no veia on podia anar, no coneixia la sala. La sorpresa va ser que es va asseure pràcticament al costat d’ell, allò el va indignar un xic.

Al cap d’uns segons, la pantalla brillava amb tot el seu esplendor mentre en Didier va comprovar esma perdut que qui s’havia assegut al seu costat era la mirada que feia dies anava buscant. No va poder evitar somriure mentre ella es disculpava per seure a la mateixa fila. 

La seva ment va començar a dibuixar mil i un moments, en cada una de les escenes mai s’hauria imaginat que el seu retrobament seria en un cinema. Quan la pantalla il·luminava tota la sala, aprofitava per girar-se una mica i contemplar el seu rostre. A voltes, ella la corresponia amb un lleu somriure. Només la tenia a dos seients de distància, però podia detectar perfectament el seu perfum. 

En Didier havia perdut totalment el fil de la història. La pantalla anava saltant imatge rere imatge sense saber ben bé de què anava. La seva particular història s’havia iniciat feia uns dies al sortir de nit, havia seguit amb un estrany somni i ara es completava en una sala de cine. No sabia com acabaria tot plegat.

Les mirades van seguir, eren subtils però persistents. Va recordar la nota de cata del Hakiki i va tancar els ulls. Volia desgranar els matisos del seu perfum. No era molt fort, el podria qualificar de subtil, amb unes notes de fruita, però quina era? Va inspirar fins a trobar amb l’ingredient que li mancava, l’albercoc. La noia era la perfecta combinació.

Se la va quedar mirant durant una estona. Els dos ja havien perdut totalment el fil de la pel·lícula. Ja no importava el que succeís a la pantalla, el que seria determinant eren els propers passos d’en Didier. Es va aixecar i es va apropar cap a ella, es va situar just a la butaca del costat. Cap dels dos va gosar obrir boca, hi havia una altra parella a la mateixa sala, enmig del silenci només va ser capaç d’una cosa, olorar el perfum d’albercoc.

Aquella embranzida va fer que la noia se sorprengués molt. No sabia com encaixar aquell moviment, però al moment va rebre un altre missatge molt més clar, li estava acariciant l’orella a poc a poc. En breu, en Didier va trobar un dels principals punts del perfum, el coll. No va poder evitar d’olorar-lo, mentre la pel·lícula seguia el seu recorregut. Ja no sabia ni on era i s’havia deixat endur pel moment. Acariciava el coll i s’omplia el nas d’aquell aroma, no podia reprimir el contacte amb la pell suau.

Ella al seu torn es deixava fer. Gaudia amb la presència d’aquell home enigmàtic que passejava durant les fredes nits, l’havia anomenat l’home de les neus, tot i que ell ho desconeixia. Notava com el seu al·lè anava recorrent cada centímetre del seu coll. La respiració era accelerada quan va pujar cap a l’orella per flairar-la de nou i notar com hi passejava la seva llengua. Va deixar anar un lleu esbufec que es va camuflar enmig d’una escena d’acció. 

En Didier seguia jugant. No podia permetre que el seu somni es perdés. Les mirades es van creuar, intenses i carregades de desig. Ella va baixar la mà pel torç, tot recorrent la roba fins arribar al pantaló. A partir d’aquell punt, va començar a jugar amb ell. Notava com la respiració se li accelerava a l’hora que ell amb un gest àvid, va escórrer les seves mans per sota el jersei buscant els seus pits. Ella en va prendre nota i va fer el mateix per sota dels pantalons.

Sort que en aquell punt, la pel·lícula vivia les imatges amb més acció, els seus gemecs quedaven esmorteïts pel so. En Didier no podia deixar de buscar nous punts on trobar aquell perfum. Va aconseguir endinsar la mà fins als pits per notar-ne tot el seu esplendor. S’acceleraven els dos a cada nou moviment, no podien parar de jugar amb els seus cossos. Era una situació d’allò més perillosa, en qualsevol moment podien ser descoberts per l’altra parella, però aquella situació lluny d’incomodar-los els portaven a buscar nous punts de plaer.

Ella va baixar el cap per començar a jugar amb el seu sexe. Havia aconseguit treure’l d’on s’amagava. No podia contenir la respiració mentre la seva boca hi jugava una i altra vegada. Ell es retorçava de plaer sobre la butaca del cinema sense deixar ni un segon de gaudir d’aquell moment. Es va haver de contenir durant uns segons perquè el volum de la pel·lícula era gairebé nul. Enmig del silenci, ella seguia entrant i sortint, ell feia el que podia per contenir el més gran dels plaers.

La situació els havia excitat moltíssim. De nou va retornar el so i la música a la gran pantalla. Ho va aprofitar per deixar anar un llarg esbufec, no s’ho podia creure però gairebé el tenia. Va començar a jugar amb el cos d’ella per excitar-la encara més. El coll, l’orella durant una bona estona i després els pits. Mentrestant, la seva mà s’havia obert camí per arribar al seu sexe. Fruïa donant plaer, fruïa olorant el perfum d’albercoc, fruïa amb aquella situació. En Didier volia arribar a un punt més.

De nou, la pel·lícula va entrar en una sèrie de seqüències amb poca llum. Li va agafar la mà d’una revolada i la va dirigir a l’entrada. Allí hi havia una doble porta. Va mirar el rellotge i va comprovar que encara tenia temps suficient per acabar de gaudir del cos d’ella. Entre les dues portes hi havia tota una paret de miralls, era fosc, però una petita llum tènue permetia veure com els dos cossos es movien un al costat de l’altre i les seves mirades s’encreuaven.

En Didier va posar-la a ella contra un dels miralls. Estava d’esquena i notava com ell aprofitava cada moviment per despendre-li una part de la roba. Jugava amb insistència. Acaronava els pits de manera persistent tot buscant aquell joc de mirades. Ella de cara al mirall, podia veure la mirada de desig a través del reflex. Darrera seu, el sexe d’ell començava a moure’s agosaradament. Tenia ganes de notar-lo encara més. Els pits d’ella estaven contra el mirall, el mugró responia a aquells estímuls de manera imperant. Entre un i l’altre intentaven apaivagar-se els gemecs amb la mà. Semblava que algú els podria descobrir. 

Ella es va tirar un xic enrere, en Didier va aprofitar el moment per entrar dins seu. Va notar com el plaer inundava tot el desig que l’havia encerclat des d’aquell somni, des d’aquella nit freda. Ella s’agafava al vidre amb força per notar les embranzides que anaven entrant i sortint. Ell al seu torn, s’aferrava a ella per poder notar el dolç tacte de la seva pell. Una de les mans acompanyava les embranzides enmig del seu sexe per donar-li encara més plaer.

Els dos van aixecar la mirada per veure’s reflectits en el mirall. Es dibuixaven els dos cossos enmig de la foscor mentre el ritme anava cada vegada més en augment. No podien parar de rebre un de l’altre el plaer del sexe, de les mirades, dels miralls, de la situació, del moment… En Didier notava com el punt final estava apunt d’arribar, ella no parava de deixar anar mostres de plaer, ell intentava contenir-se fins al moment que els dos van arribar a l’orgasme.

En aquell precís moment, en Didier va girar la mirada cap a l’interior de la sala on s’hi podia veure clarament que la pel·lícula ja havia acabat “THE END”. Semblava un clar missatge que els dos s’havien de vestir ràpidament. En aquell punt, les portes es van obrir automàticament, una d’elles anava a impactar contra ell, quan gairebé el toca, es va despertar a la butaca de casa seva tapat amb la manta i ben lluny del cinema. Era un altre somni d’en Didier.