diumenge, 1 de juliol de 2018

La nit de Sant Joan

Diuen que la nit de Sant Joan és la més màgica de l’any. Ara mateix ho hauria de posar en dubte. Havia quedat a les 9 del vespre per sopar amb la meva parella, però el que havia de convertir-se en una nit especial s’ha convertit en un calvari. Just abans d’anar-la a buscar, m’ha dit que s’està veient amb una altra persona, trist però és així.

La vida et juga males passades. Si ara mateix hagués de descriure com em sento, crec que no trobaria l’adjectiu correcte. Estic trist, desvalgut i no tinc esma per quedar-me sol a casa. Necessito respirar aire lliure. Tampoc vull pensar, perquè no n’obtindria res. Senzillament, no sé què vull ni què necessito. A més, vagis on vagis veus gent alegra celebrant el solstici d’estiu. Com diria aquell: “no tinc res a celebrar”.

Decideixo agafar el cotxe i conduir. No és que estigui en les meves millors condicions però ho faré. Els petards no m’agraden gens i cada vegada que en sento un em desvetlla d’aquest malson que estic vivint. En dies com avui, sempre he conduit amb les finestres tancades per por d’algun petard, però res no m’importa i potser seria una sort que algun petard mal intencionat entrés dins del meu habitacle per fer-me despertar.

L’aire m’acarona la pell i a tota velocitat enfilo la carretera sense marcar-me un destí apropiat. Condueixo sense cap mena d’intenció. Dins la negra nit, s’hi dibuixa la lluna tapada per algun núvol innocent. De tant en tant, algun petard acolorit decora aquesta trista nit. Segueixo el meu camí durant hores.

El cotxe m’ha relaxat en certa manera. Recorro terres llunyanes per superar la meva ruptura. Passejo per l’Empordà i m’endinso poblet a poblet veient com la gent celebra aquesta nit màgica. Per un moment, no sé perquè, però el meu cap es dirigeix als presos polítics. Qui s’enrecorda d’ells en una nit com aquesta? Tot és gatzara i diversió, però com estaran patint ells? Els hi dedico uns moments i m’anima el seu valor per seguir endavant.

La ment ja em treballa amb més discreció. Haig de ser valent i passar pàgina. Sembla que la lluna es demana pas entre els núvols. La puc veure amb tota la clarividència del món, radiant, exultant, preciosa. La segueixo per uns moments fins que em condueix en un punt inhòspit de l’Empordà. Paro el cotxe i decideixo baixar. M’assec al capó i contemplo la nit. Miro al meu voltant i no hi ha res ni ningú. Només tu i jo. Ai lluna meva, què faria sense tu?

Em sento un xic més alleujat. Tanco el cotxe i començo a caminar. Trobo una indicació. Ben aprop hi ha una cala. El més curiós del cas és que no hi ha ningú. Començo a  desfilar el camí tot seguint la llum de la lluna. El trajecte és esbiaixat, haig d’anar en compte de no caure. En tinc per uns deu minuts ben bons, però camino alleujat com si quelcom dins meu s’hagués desprès i la càrrega sentimental se l’hagi endut la lluna.

Després de superar uns esbarzers arribo a la cala. Silenci absolut. M’assec al peu de l’aigua i tanco els ulls. Noto com la brisa de la nit m’acarona de dalt a baix. Les onades em relaxen totalment. Aixeco la mirada i puc veure el reflex de la lluna sobre l’aigua. Tot plegat, sembla un paisatge de somni, però que em dóna calma, serenitat, benestar i em relaxa. 

Em venen ganes de treure’m la roba i endinsar-me dins l’aigua. És el primer cop que em banyaré totalment nu. Tinc ganes de fusionar-me amb la lluna. De fet, estic totalment sol en aquest món. No hi ha ningú al meu voltant. Només el mar, les onades i la lluna. Sense ni pensar-ho, em despullo i entro dins l’aigua. Està un xic freda, però haig de confessar que la sensació és indescriptible. 

Es lleva un xic de vent i fa que tot el meu cos s’esborroni. Haig de sortir de l’aigua perquè començo a tenir fred. Diviso la platja i veig unes roques que queden un xic amagades. M’assec sobre seu per reconfortar la meva temperatura corporal. En uns minuts ja estic confortable i sembla que he oblidat el que m’havia passat les darreres hores. Tinc com una pau interior que no experimentava des de feina molt de temps. Les coses, passen perquè han de passar, no cal buscar més explicacions. 

És tard ja, porto més d’una hora assegut i el meu cos ja està totalment sec. Em vesteixo i m’estiro. Sembla mentida com sense la contaminació lumínica es poden veure a la perfecció les estrelles i constel·lacions. Penso que les petites coses són màgiques i no les valorem prou en la nostra vida. A partir d’ara ho penso fer. Amb poca cosa, pots ser ben feliç i ara mateix ho sóc en aquesta cala perduda de l’Empordà.

M’he quedat totalment adormit sobre les pedres. Un petit corrent d’aire i un so estrany dins l’aigua m’han despertat de cop i volta. Miro al meu voltant i segueixo veient les onades, el mar, la lluna i…quelcom es mou dins l’aigua. El meu cor s’accelera. No em moc del lloc on sóc. Paro tota l’atenció del món per saber què es mou. Estic un xic espantat. Intento saber què hi ha dins l’aigua, però m’hauré d’apropar uns metres més. Ho faig i…

Sembla increïble. Hi ha una persona dins. Qui és? Com ha arribat aquí? M’ha vist dormir sobre les roques? Sap que sóc aquí? Davant de tantes preguntes decideixo apropar-me per veure-la amb més claredat. No sé si és home o dona. I el més important, què coi fa aquí? El meu cas té una explicació, però i el seu? La curiositat pot amb mi i tinc ganes de saber molt més.

M’apropo uns metres més per poder divisar perfectament aquella persona. Darrera d’una roca i entre la nit ja la veig més clarament. Està totalment nua dins l’aigua i gaudeix del bany de la lluna. És una noia que juga amb la nit, la fresca i l’onatge. Dóna la sensació que res ni ningú l’espanta i el més important, no m’ha vist. Puc seguir gaudint d’aquesta imatge tendra d’ella embolcallada amb la lluna dins del mar.

No sé com s’ho fa però aconsegueix eclipsar-me una llarga estona. No puc evitar d’observar-la com es mou, com neda, com es deixa anar sense que ningú li posi traves. És lliure i se la veu feliç. Aquesta sensació em reconforta per dins i em relaxa fins que…alça la mirada i em veu. M’observa, em fita de dalt a baix. Els seus ulls es claven a mi i em convida a endinsar-se al mar amb ella. No calen paraules, amb els gestos en faig prou per obeir-la.

Denoto un estat tal d’excitació que quan començo a treure’m la poca roba que porto el meu cos està preparat per qualsevol cosa. Veure-la m’ha denotat una sensació que fa unes hores seria totalment impensable. He gaudit amb ella fora de l’aigua i ara ho penso fer entrant de ple. Sort que és mig fosc i no pot divisar el meu estat. Per amagar-me un xic més, decideixo tirar-me de cap a l’aigua fins arribar a ella.

Ens mirem un al costat de l’altre. No puc evitar aixecar la mirada per divisar la lluna darrera d’ella. Es reflexa sobre el mar i m’empeny a actuar, a deixar-me anar. Ara sóc jo, ni res ni ningú pot evitar que sigui tal com sóc. Ella m’atrau, em mira, em passa la mà pel cabell mig moll. De sobte, noto com la seva mà s’endinsa dins l’aigua buscant el meu sexe. Quan el troba, s’apropa a la meva orella i em respon amb una queixalada al lòbul. En un acte reflex no puc evitar apropar-la cap a mi. 

Dins l’aigua comencem a jugar un amb l’altre. La premo amb força perquè s’enganxi al meu cos. Amb la mà, l’acompanyo per l’esquena fins que només l’aigua ens pot separar un de l’altre. Noto com els seus pits molls s’aferren al meu cos i al seu torn ella acarona tot el meu cos. Amb la salabror del mar a la boca, començo a passar la llengua pel seu coll, quina perfecta combinació pel meu paladar. 

Es gira i es posa d’esquena a mi. Em deixa via lliure perquè pugui passar la mà per on vulgui. Arrapada al meu cos, comença a notar com la premo amb força. En el mateix moment, tinc els seus pits a les meves mans, els gaudeixo intensament. La sensació de l’aigua freda encara em reporta un punt més d’excitació que em fa prémer amb més força  per aconseguir un primer gemec que trenca el silenci de les onades.

Em sorprèn quan enmig d’aquest joc dirigeix la mà cap al darrera. M’agafa amb força i comença a jugar amb mi. Sota l’aigua la sensació de plaer és molt més densa. La mà la mou amb força i de tan en tan para per enganxar-se plenament amb mi. Em nota totalment excitat, no puc evitar deixar el seu punt de plaer lliure. La corresponc amb els dits lliscant pel seu ventre dirigint-se cap al seu sexe. Es mouen sense problemes ni impediments. És tanta la necessitat d’entrar els dits que s’esquincen dins seu en el moment que ella augmenta el ritme i aconsegueix treure’m un gemec.

Li agrada notar com la meva mà balla dins seu. Es tira un xic endavant, té la necessitat de notar dins seu la calidesa del meu sexe. Entra sense cap mena de problema deixant d’una banda els meus dits. Es comença a moure suaument, fent que entri fins al fons. Aquesta sensació de l’aigua al meu voltant, encara em dóna un punt més de plaer. Gaudeixo al límit d’aquesta nit de sant Joan i no puc evitar cridar en la càlida nit.

Després d’una sèrie de moviments, es torna a apropar cap a mi. Em mira de fit a fit. Sense ni pensar-ho m’acompanya fins al voral de la sorra. S’estira al terra i em demana que l’acompanyi. A la meva ment apareix un pensament clar i nítid. Em poso entre les seves cames i començo a joguinejar  amb el seu sexe. Ona amunt, ona avall i la llengua que s’endinsa en els millors dels seus plaers. Gemega suau, però augmenta cada vegada que l’aigua pica contra el seu sexe i nota com arribo al punt més àlgid del seu plaer.

Està realment excitada. No pot parar de gemegar, cada vegada ho fa més fort. La tinc totalment extasiada. Segueixo amb la tortura del joc fins que em demana que no pari, que segueixi, que la transporti on només puc jo. En una onada més forta que les d’abans aconsegueixo que arribi al seu primer orgasme que s’en va dins del mar.

Encara amb la respiració mig accelerada es gira cap a mi. Dibuixa un somriure malèvol i em tira contra la sorra. No em deixa ni moure. Immòbil, la deixo fer. S’asseu sobre meu i amb la mirada clavada dins meu noto com els nostres sexes s’uneixen. Es comença a moure amb diligència. Sap el que vol, sap el que vull. Augmenta cada vegada més el ritme, aconsegueix en algun moment que sigui frenètic.

No puc evitar el plaer que em dóna ella sobre meu, però a l’hora noto l’aigua que encara m’accelera molt més. Els dos gemeguem en la intensitat de la nit. El ritme és frenètic i sap del cert que sóc tot seu, que estic gaudint i que pot fer el que vulgui amb mi. M’arrapa amb força l’esquena. Al meu torn m’aferro als seus pits amb insistència per silenciar els meus gemecs. Ja no puc més, porta un ritme massa dens per evitar deixar anar un gemec eixordador que entra dins meu i ens transporta als millors dels plaers.


Ajaguts al voral de la sorra estem els dos extasiats. L’aigua puja i baixa pels nostres cossos. En el silenci de la nit es pot escoltar com els nostres cors bateguen amb força. El ritme es va apaivagant mica en mica fins que tanco els ulls. Quan aconsegueixo obrir-los de nou, l’albada es dóna pas a un nou dia. Per primer cop a la meva vida, he vist sortir el sol en el que diuen que és el dia més curt de l’any.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada