Ritme frenètic a l'oficina

El telèfon no parava de sonar, era un dia frenètic. Tots anàvem a un ritme vertiginós. Faltaven 25 minuts per la mitjanit i aquell mateix dia havíem de tancar l’operació més important per la nostra empresa. Tothom estava al peu del canó, ningú defallia. La tensió es notava en l’ambient.

Ningú parava quiet, ara aquí, ara allà, agafar el telèfon, respon a les trucades de la direcció. Dubtes i més dubtes. L’adrenalina anava a flor de pell. Ara aquí, ara allà. Passàvem un al costat de l’altre. Ens tocàvem sense voler, però allò no importava, calia tancar com fos l’operació més important. Després arribaria el relax, la calma, el silenci de l’oficina, però de moment calia posar tot l’esforç per aconseguir l’objectiu final.

El temps volava. No parava d’anar amunt i avall. Era un ritme frenètic. Ja no sabia ni on era ni què feia. Era una situació totalment descontrolada. Tot i això, les forces em mantenien ferm però amb la convicció que quan toquessin les 12 de la mitjanit i tanqués gairebé 20 hores de treballar sense parar, cauria en rodó al mig de l’oficina. Però no podia pensar en allò sinó en resoldre tots els problemes que anaven sorgint.

Faltaven només 10 minuts perquè s’acabés el termini per tancar l’operació. Em passaven trucades constantment, ara de Nova York, després de la City a Londres i quan penjava en rebia una dels meus caps per preguntar com estava tot plegat. Llençava el telèfon perquè el meu cap estava apunt d’esclatar. Era tanta la tensió que es respirava a l’oficina que no sabia si podria aguantar aquells 10 minuts que quedaven per acabar.

Vaig decidir no agafar cap més trucada. No volia parlar amb ningú. Just en aquell moment arribava l’operació gairebé tancada al meu mail. Li vaig dir a la meva companya que no em passés cap més trucada. Ningú em podia interrompre. M’havia de concentrar al màxim per llegir aquella documentació. Només faltaven 10 minuts i sinó hi posava remei no podria tancar l’operació.

Quan la resta de companys es van assabentar que havia rebut el mail que havia de ser definitiu, l’oficina es va quedar amb un silenci absolut. Només es notava una tensió que es podia tallar amb un ganivet. Ningú obria boca. De tant en tant, s’escoltava com movia una tecla per corregir quelcom que no estava bé. 

Només 3 minuts i tot s’hauria acabat. No feia ni cas de quina hora era. Ningú es movia. Es quedaven en tensió asseguts a les seves respectives taules. Què passaria? Aconseguiria resoldre totes les errades que hi havia en aquell document? Tempus fugit, però no podia pensar en allò.

Dos minuts i sonarien les 12 de la mitjanit. Ningú era capaç d’articular una sola paraula. Seguia immers en la redacció definitiva de la proposta. Si algú hagués parat bé l’orella s’hauria adonat com tots els cors del personal de l’oficina anaven al 109%. Era una tensió màxima, però no em podia desviar ni un sol moment d’aquell document, de l’operació més important per la nostra empresa.

Mancava un minut. Les agulles del rellotge de paret de l’oficina anaven caient mica en mica. Ningú gosava preguntar-me en quin punt del document estava. Seguia amb la mirada capficada en aquell munt de lletres. Ningú obria boca. Només 30 segons, el silenci es va trencar de sobte.

El telèfon va sonar amb insistència. No parava de sonar, era un so eixordador. Van agafar el telèfon amb la por d’interrompre la meva tasca. Era el director general que no ens donava temps per més. Just en aquell moment em vaig aixecar de la taula i vaig cridar, “ja està! El document s’ha enviat sense problemes!”

L’oficina va esclatar amb un gran rebombori. Després de més de 20 hores treballant per aquella proposta que ens havia arribat la matinada abans vam aconseguir tancar el major projecte que mai havia fet la nostra empresa. Tothom s’abraçava, era una festa. La tensió s’anava canalitzant a poc a poc amb l’alegria de tots els que estàvem a l’oficina. Ho havíem aconseguit.

Vaig sortir del despatx per agrair la feina que havia fet tothom. La meva feina encara no havia acabat. Calia imprimir tot el document i enviar-ho ràpidament cap a la City perquè rebés el vistiplau definitiu. Vaig decidir que tothom deixés l’oficina. Els vaig emplaçar perquè anessin a un bar proper a fer unes copes i celebrar aquell triomf tan important per la nostra empresa.

Em vaig quedar sol al despatx. No s’escoltava ni una mosca voleiar. Estava sol per acabar tota aquella tasca feixuga. Ja passaven 5 minuts de la mitjanit i de nou em vaig concentrar en aquell document per imprimir-lo i fer-lo sortir com més aviat millor. No em podia entretenir massa.

Passaven els minuts i les meves forces anaven minvant. Trobava qualsevol excusa per seguir al peu del canó. Ja portava una bona estona i vaig aixecar el cap per escoltar les busques del rellotge de paret que ja marcaven passades les 00.30. No em podia encantar sinó el projecte quedaria en no res. L’últim esforç era cosa meva, de ningú més.

Ja estava, ja havia acabat. Ho tenia tot fet. Vaig anar a l’opció d’imprimir i de cop i volta el silenci de l’oficina es va trencar amb el so de la impressora que anava deixant anar fulls. Un darrera l’altre. El document anava sortint a poc a poc. Em vaig aixecar de la cadira enmig d’una oficina sola, on no hi havia ningú. La llum era tènue. De fet, vaig donar ordres que apaguessin la majoria dels llums de l’oficina.

Restava al costat de la impressora gran que feia funcions de fotocopiadora. De sobte, vaig notar una presència que es dirigia darrera meu, sense fer soroll. Les fulles seguien sorgint de dins d’aquell aparell sense donar-se treva, però vaig denotar com algú cada vegada s’apropava més a mi.

El sentit de l’olfacte el tenia molt desenvolupat. Quan aquell rostre el tenia gairebé a sobre meu, vaig saber qui era només per l’olor que desprenia. La seva veu suau em va fer tornar a la realitat. M’encantava l’olor del perfum que portava. Ella no ho sabia, però sempre em quedava embadalit amb la flaire que desprenia el seu cos. 

Tota la tensió ja s’havia acabat. La última fulla del document ja s’havia imprès. El meu cos es va relaxar totalment, però aquella olor em va fer despertar els meus instints més bàsics. Necessitava descarregar tota la tensió del moment. Cada vegada l’olorava amb més insistència. Vaig posar tot el document en un sobre, el vaig fer baixar per un conducte especial perquè l’enviessin i a partir d’aquell moment ja em podia deixar anar.

Em vaig girar de sobte cap a ella. D’una revolada la vaig portar cap a mi. Em vaig aferrar cap a ella com mai ho havia fet amb ningú. Tenia ganes de notar aquell cos per deixar anar la tensió de les últimes hores. Els desitjos de molt temps ençà van sorgir a l’oficina. Teníem una connexió que va sorgir amb tota la seva contundència en aquell moment.

Ella portava una faldilla grisa amb una camiseta del mateix to, tot ben conjuntat amb unes botes. Ni m’havia fixat amb tot el dia de com anava vestida però quan em vaig atansar a sobre d’ella, la vaig fitar de dalt a baix per deixar sorgir tota la tensió d’aquell dia. Ella es va deixar fer, sense contemplacions. La tenia allà, al costat de la fotocopiadora. Restava immòbil.

Vaig començar a jugar amb el seu cos sense ni pensar-ho. Desitjava entrar dins seu sense cap mena de contemplacions. Era el moment i la passió ens guiava el camí a seguir. Jugava amb el seu coll amb frenesí. No parava de buscar els seus punts més càlids. El coll i l’orella eren els primers centres de la meva atenció. No podia parar de jugar-hi i a l’hora d’olorar-la. Tot allò em perdia, estava totalment descontrolat.

Ella m’anava dient que no la provoqués, però a la que alleugeria una mica el ritme, aprofitava per jugar amb el meu coll i provocar-me com mai havia fet. De nou, em tornava a descontrolar. No vaig poder evitar posar-la contra la fotocopiadora fent que notés tot el meu pes sobre d’ella. Temps li va faltar per descordar els pantalons i posar sense problemes la mà per dins per provocar-me encara més.

En aquell punt vaig decidir posar la mà per sota la camiseta. Buscava amb frenesí els seus pits. Els volia acariciar. Estaven totalment preparats per denotar com la meva mà els anava tocant, com jo els anava fruint. Sense ni pensar-ho, la camiseta va saltar pels aires. Un dels pits va quedar a la meva vista i vaig començar a succionar-lo sense parar. Ella per la seva part no parava de jugar per dins dels pantalons. L’excitació era màxima i la fotocopiadora era testimoni de tot plegat.

Seguia jugant amb els pits, el coll, l’orella, amb ella i només ella. No podia refrenar els meus instints bàsics. Havia aconseguit baixar-me els pantalons i tenia tota la font del meu plaer a les seves mans. Vaig deixar de banda els pits, el coll i l’orella. Tenia ganes de notar què hi havia sota la faldilla.

Les meves mans van començar a jugar amb les seves calcetes. No podia parar de fer entrar i sortir les mans. Notava com ella estava totalment excitada. La posava contra la fotocopiadora i ella notava per sobre com tot el meu plaer tenia ganes d’entrar fins al fons. No em podia refrenar. Tenia la necessitat de dipositar tota la tensió a dins d’ella.

A cau d’orella em va xiuxiuejar que em volia sentir a dins. Allò en aquell moment va ser tota una invitació per arribar al màxim dels plaers. La vaig pujar a sobre la fotocopiadora. Li vaig treure les calcetes i sense ni pensar-ho ni un sol moment vaig entrar amb tota la força fins al fons del plaer. No va poder evitar deixar anar un llarg sospir. El silenci de l’oficina es va trencar totalment, els dos cossos estaven desbocats. No parava d’entrar i sortir amb força. No podíem parar de gemegar.

La fotocopiadora notava el pes de les meves embranzides a dins seu. Cada cop anava més i més al fons. La meva boca tenia el seu llavi a dins i només feia que preme’l a cada nova embranzida que feia. D’aquesta manera evitava que pogués cridar. Però els esbufecs d’un i l’altre i les gotes de suor no paraven de sorgir dels nostres cossos. El ritme era frenètic.

De sobte, la fotocopiadora es va posar a imprimir de nou. Aquell ritme ràpid amb ella a sobre, els fulls anar sortint i el meu cos que no parava d’entrar i sortir van provocar que anés cada vegada més ràpid. Ja no em feia res deixar anar un llarg esbufec. Ja no em feia res arribar al punt màxim de plaer. Ho volia i ella també ho volia. Ja no ho vam poder evitar. La tensió era màxima. El ritme d’entrar i sortir era tant alt que en qüestió de segons ens tornaríem a relaxar al igual com quan havia dit que la proposta ja estava feta. Una sèrie de moviments ràpids ens van portar al punt màxim de plaer. Tota la tensió ja s’havia esvaït. Els dos cossos romanien units sobre la fotocopiadora. El so de les fulles sorgint del seu interior seguia, però nosaltres ja havíem aconseguit deixar-nos anar i canalitzar el ritme frenètic de les últimes hores a l’oficina.